Punt i a part

Aquí s'acaba el meu bloc de sociologia, després de la presentació d'aquest bloc durant aquesta tarda-vespre.

Espero que les persones que hagin llegit algun post d'aquest web n'hagin après alguna cosa. De fet, potser més que aprendre, han compartit la meva opinió, o l'han rebutjat totalment. Perquè no era un bloc amb una intenció totalment teòrica, sinó reflexiva.

Crec que de tot aquest bloc n'he extret més "profit" del que jo m'esperava. El fet d'agafar un tema que afectés en el camp de la sociologia des de la perspectiva evolutiva del comerç tradicional, ha fet que reflexionés en cada post, sobre el què havia de dir. M'ha fet pensar en alguns aspectes que mai hi havia reflexionat; per molt que siguin reflexions extretes de manera molt espontània, comporta plantejar-se tots els temes dels quals he volgut parlar. Comporta tenir opinió d'algunes coses que a vegades no són fàcils, o no ens plantegem dia a dia.

I finalment, m'he adonat que la sociologia és la vida. Encara que soni una mica carrincló... no tinc por en dir que la sociologia és tot allò que pensem, que ens influencia, que ens involucra i ens fa actuar. Som nosaltres i tots els factors d'entorn que ens envolten. És una definició molt personal, però crec que així molts m'entendran.

En definitiva, una bona experiència. Si més no diferent, ja que he tingut la possibilitat de fer el treball de la forma que volia, sense cenyir-me a un treball convencional com molts de la universitat són. Aquesta llibertat s'ha agraït, sens dubte.

Acabo aquí i només puc dir gràcies a qui s'ha llegit algun dels meus posts. I gràcies a tothom de la classe que ha escoltat la parrafada, per molt més amena que s'intenti fer, sempre hi ha continguts més densos per explicar.

Fins sempre!

El capitalismo funeral de Vicente Verdú (II)

Continuem amb unes cites del sociòleg Vicente Verdú. Continuem i acabem, ja que aquesta segurament serà l'última actualització de contingut d'aquest bloc de sociologia. Aquesta tarda, juntament amb altres companys, presento el bloc a tota la classe. Així que després de la presentació, podré afegir alguna altra actualització que valori com ha anat la classe d'avui. Per ara, acabo amb les cites més destacades, segons el meu punt de vista, d'El capitalismo funeral, que tots hem llegit per l'assignatura.

“La copia ha fascinado siempre, pero su poder se traduce ahora, espectacularmente, en el absoluto del contagio. Bajo el imperio de la moda, a través de las falsificaciones, los productos saqueados, las reproducciones instantáneas en red, el mundo de la réplica, el espejo (la especulación) y la epidemia han venido a convertirse en sistema de realidad. Una realidad que no terminará de realizarse hasta que la totalidad del espacio sea colonizado por su infinidad de copias fractales.”

La crisi s’ha contagiat. El món tan globalitzat en el qual vivim ens porta aquesta constant còpia de tot. D’una punta a l’altra del món ens arriben les rèpliques de la moda, de les epidèmies (com ara la Grip A) i també la crisi. Una crisi a nivell global que ens afecta personalment a nivell local. Una mena de glocalització és el que podríem definir com un fenomen que constantment ens fa sentir-nos partíceps de tot el món i a l’hora ens afecta de manera molt particular.

“Lo veloz ha dejado de ser igual a lo elegante. La vanguardia del siglo XXI destaca la lentitud como principio de casi todo lo bueno […] Lo primero es proteger, conservar, no estresarse. La crisis ha venido, justamente, a confirmar la tendencia hacia el parar absoluto.”

Un món a l’expectativa de la crisi, pendent de tots els moviments que es produeixin en el terreny econòmic. Aquest és el món en el qual vivim en aquest moment; qui més qui menys conserva la seva feina, però està atent al que pugui passar a la seva empresa: els acomiadaments, els ERO i les retallades de sou. Segons Verdú, un món que està anant a marxa lenta des de ja fa alguns anys, amb tota la filosofia zen, les activitats físiques més pausades i les vacances en un lloc plàcid i silenciós.

“De la economía relacional se deducirá la desaparición del sistema político actual y cundirá una participación en forma de trama humana de una dinámica más eficiente. […] El actual sistema de representación política vale tan poco, es tan ignorante, ineficiente y corrupto como para haberse revelado cómplice, antes y después, de todos los intermediarios improductivos unos, estafadores otros, que han llevado al desempleo, la miseria y la desesperanza de medio mundo sin que todavía acierte a afrontarlo ni aplicarle solución.”

Verdú culpa, en part, el sistema polític actual per no ser eficient i no haver gestionat des d’un bon principi la crisi. Afirma, amb altres paraules, que amb uns polítics així no ens hem d’estranyar de tot el que ha succeït des de fa unes mesos. L’autor apunta a una possible solució, que ja es veu venir actualment. Tot el que fa referència a les xarxes socials, que tramen un teixit d’estructures horitzontals tenen futur a l’hora de construir des de la base un bon sistema polític i econòmic. Internet influirà totalment en això, ja que és a partir d’aquí que un polític ha de saber governar però a l’hora escoltar. El fet de manar des d’una palestra és molt fàcil si no s’atenen les persones i el dia a dia d’un país. Una xarxa que aconsegueixi millorar tots els factors que formen una societat seria l’eina per renovar-se i començar a sortir de la crisi. Evidentment, internet serà l’eina clau del futur en molts aspectes.

El capitalismo funeral de Vicente Verdú (I)

El capitalismo funeral o el que és el mateix, les conseqüències que ens ha portat el gran consumisme desmesurat acompanyat d’una pèrdua de valors, és el llibre que Vicente Verdú ens presenta per analitzar l’actual conjuntura econòmica. Un llibre que analitza les causes i les conseqüències de tot plegat d’una manera planera per tota la població. Al principi ja se’ns avisa que no és un llibre específic per a un públic economista o professionals de la matèria; és un llibre que arriba a tothom, és a dir, els emissors i a l’hora receptors de la crisi. Algunes cites destacades són les següents:

“Frente a las tertulias económicas sin fin, frente a los artículos de miles de analistas financieros, contra los admonitorios discursos sobre los pecados del sistema y sus terribles secuaces, hay que decir que continuar interpretando la Gran Crisis en términos economicistas no es otra cosa que una actitud banal.”

Vicente Verdú afirma que la crisi no tan sols és econòmica. A continuació d’aquesta cita, explica els diversos motius que han portat a la situació actual. Una crisi de valors, cultura, educació i un llarg etcètera, han desembocat a una crisi mundial de la qual notem en gran part els seus efectes a la butxaca. Hi ha molta gent encara, que creu que la crisi només és econòmica i el problema només es troba en la manca de diners.

“Los países de mayor renta gastan hoy sólo un 40% del presupuesto en cosas materiales, desde el coche a los detergentes, desde las salchichas a las corbatas, mientras destinan el 60% restante a algo inmaterial. Compran no ya objetos que pesan y ocupan el espacio, sino experiencias que sólo cuentan en el interior […] atender menos a las últimas novedades fabricadas y más a las ofertas que recrearan la emoción.”

Com bé sabem tots els que estudiem publicitat, la gran majoria de consum se centra en les compres emocionals, en tot allò que fa referència als sentiments i a les emocions. Per alguna cosa el consum d’activitats que “reforcen l’ànima i el benestar” com són el ioga, els spas o el tai-txi, ha incrementat durant els últims temps. La societat busca la intangibilitat, no desitja com abans els béns únicament materials.

[Parlant dels diners] “Con su intervención, los bienes, los servicios, los crímenes o incluso ciertas formas de amor tienen un precio. Los seres humanos someten su dignidad, los países se subordinan y la lealtad, la justicia o la religión sucumben ante su sombra.”

Aquest també crec que és una de les grans causes de l’actual crisi, tot val, tot es paga, i tothom està disposat a pagar-ho (o ho estava). Tot es comercialitza i de tot se’n vol treure profit tothom. Avui en dia, tot el que fa referència a fer alguna cosa a canvi de res no existeix. Tothom és un producte i com a tal, tothom té un preu. Potser sembla exagerat, evidentment estic parlant de majories, però són moltes les persones que a canvi de diners fan el que sigui.

“Todos los vigías, y tanto cuanto mejor situados se encuentran y mejor competencia se les reconoce, se trate de presidentes o de prestigiosos expertos en análisis financiero internacional, son incapaces de ver el fin de esta crisis y también de ofrecer un dictamen de la relación de fuerzas para vencer el mal.”

La por. En algun moment de la nostra vida, tothom l’ha experimentat. I ara encara més. Ningú assegura posant la mà al foc, quan es preveu que la crisi acabi; tothom tem pel seu treball i pels seus últims estalvis. La gran por, també condicionada en gran part pels mitjans de comunicació, no ens la traiem de sobre. Ni el més conegut i prestigiós economista, sap què passarà, com, quan i per què. Passem per un moment insegur.

“Para que una burbuja financiera se forme no basta con el ansia y la astucia del especulador, sino que es indispensable la colaboración entusiasta de mucho público.”

Amb aquestes paraules, Verdú ens fa culpables de la crisi. Poca gent se’n salva i és que era d’esperar que estirar més el braç que la màniga acabés portant unes conseqüències per tothom indesitjades. El problema és que en el moment d’auge econòmic i enmig de la voràgine és complex visualitzar la part negativa. L’especulador és el gran protagonista de la crisi, però darrere d’aquesta figura hi són tots els altres que l’estan recolzant i, fins i tot, en un altre nivell fan el mateix.

La Caverna de José Saramago (II)

“I no va ser fins que ja eren a l’altura de les barraques que en Marçal va dir:

- Pare, m’acaben de comunicar que m’han ascendit, sóc guarda resident del Centre des d’avui. [...] Per a vostè no és una bona notícia.”

En aquest moment el Cipriano Algor pot ser que arribés a maleir el dia que va prometre que aniria al centre quan ascendissin al Marçal. És un moment dur pel protagonista d’aquesta història. Sap que anar-hi vol dir moltes coses que no li acaben de fer el pes: li obliga a deixar en Trobat al poble, viure en un entorn on no s’hi sent a gust, acomiadar-se totalment del fang i del seu forn i també de la Isaura, que per molt que ho amagui, n’està enamorat. A partir d’aquesta cita que anteriorment he escrit, comença la segona etapa d’aquesta novel·la, tot canvia a partir d’aquí, fins i tot el ritme narratiu que sembla accelerar-se.

“Marta: Vols dir que no ens podrem emportar d’aquí les nostres coses.

Marçal: Unes quantes sí, les de decoració de la casa, per exemple, però els mobles no, ni la vaixella, ni la cristalleria, ni la coberteria, ni les estovalles, ni les cortines, ni la roba de llit, al pis ja hi ha tot el que cal.

Cipriano: O sigui que de mudança, mudança, allò que se’n diu mudança, no n’hi haurà –va dir en Cipriano Algor.

Marçal: Es muda la gent, la mudança és aquesta.”

Si la mudança al centre ja era prou costosa per la Marta i el Cipriano, sobretot per aquest últim, és encara pitjor quan el Marçal els comunica que no poden endur-se res, tan sols objecte purament de decoració. Això els acaba de confirmar que no se sentiran mai com a casa seva, el centre no ho posa fàcil per sentir-se còmode i en un ambient càlid. El Marçal, potser ja amb una mentalitat més preparada i acostumada al centre, afirma que només es muden les persones, tot el que les envolta no hi té cabuda.

“Marta: A quina planta és?

Marçal: A la trenta-quatre.

Cipriano: Tan amunt?

Marçal: Encara hi ha catorze plantes més per sobre nostre.

Cipriano: Un ocell que estigui en una gàbia penjada a la finestra s’imaginarà que està en llibertat.

Marçal: Aquestes finestres no es poden obrir.

Cipriano: Per què?

Marçal: Per l’aire condicionat.”

Amb aquesta cita ens adonem de la immensitat que representa el centre i del canvi que pateixen els personatges. El Cipriano, innocent, creu que les finestres podran obrir-se, com on vivia ell abans. En realitat sembla que poc a poc se li vagin tallant les ales al protagonista, dóna la sensació que en algun moment s’ofegarà per la pressió del centre. Va ser en aquest moment quan vaig pensar que en Cipriano no s’adaptaria a les noves condicions.

“La llum trèmula de la llanterna va escombrar a poc a poc la pedra blanca, va fregar lleugerament una roba fosca, va pujar, i el que allà hi havia era un cos humà assegut. Al costat, cobert amb la mateixa roba fosca, cinc cossos més també asseguts, tots erectes com si un punxó de ferro els hagués entrat pel crani i els mantingués clavats a la pedra.”

Definitivament no s’acostuma al centre, i només faltava que a la part subterrània on hi “estan fent obres” en Cipriano vegés representada la seva família incloent-lo a ell, morta a sota terra. Va voler escapar immediatament d’aquelles grutes i de tot el centre per tornar al poble on gaudia de llibertat i vivia sense aparences ni enganys. És en aquests últims paràgrafs de la novel·la que podem observar el símil entre el mite de la caverna de Plató i la situació angoixant que Cipriano Algor hagués viscut al centre.

La Caverna de José Saramago (I)

El Cipriano, la Marta, en Marçal, la Isaura i en Trobat. Personatges que ens han acompanyat al llarg de la novel·la de Saramago. Després de l'anàlisi més o menys extens que he realitzat del comerç tradicional i com ens afecta a la nostra societat, toca el torn de dedicar unes quantes actualitzacions als llibres de classe. He recollit les que crec que són les millors cites, les que marquen un abans i un després durant la narració, les que m'han sobtat i les que són claus per entendre què i com es va desenvolupant la història. Aquí en tenim algunes:

“Marta: No estic segura de res, excepte del fet que no podem continuar aquí quiets, esperant que ens caigui el món a sobre.

Cipriano: Sobre meu ja ha caigut.

M: Tot el que cau sobre seu, cau sobre meu, ajudi’m, i jo l’ajudaré.

C: Després de tant temps fent terrissa, dec haver perdut la mà per modelar.

M: El mateix puc dir jo, però igual que el nostre gos s’ha perdut per acabar sent trobat, com intel·ligentment ha dit la Isaura Estudiosa, també les postres mans perdudes, la seva i la meva, podran saber retrobar-se amb el fang.”

Aquest és un diàleg clau dintre de la novel·la de Saramago. És el moment de reinventar-se, de renovar amb el que Cipriano Algor havia estat fent fins ara a l’obrador. La Marta sempre anima el seu pare, té aquest esperit jove que Cipriano ha anat perdent al llarg dels anys. Té la capacitat d’inventar, crear i cercar noves idees que, encara que no arribin a funcionar, fan somriure al seu pare i li donen una bona dosi d’esperança.

“El guarda intern Marçal Gacho va dir, mig de debò, mig de broma:

Marçal: Ja veig que a partir d’ara desapareixeré de l’escena, espero que no oblideu que existeixo, almenys.

Marta: No has existit mai tant. –Va respondre la Marta”

La feina de la gran quantitat de figures de fang a realitzar tan sols en uns dies, fa amagar en un segon terme l’embaràs de la Marta. Llavors el Marçal s’indigna una mica quan veu que el seu sogre i la seva dona estan enfeinats calculant el nombre de figures que hauran de modelar al dia. Però la Marta té més present que mai el que sent per en Marçal. Després de la resposta d’ella, tothom s’imagina un possible somriure del Marçal, el qual segur que se sent més content en escoltar el que li ha dit.

“Tot i així no deixa de ser ridícul en grau superlatiu aquest tal Cipriano Algor que treu el fetge per la boca baixant la rampa del clot carregant a pes de braços la terrissa no volguda en comptes de limitar-se senzillament a llençar-la des de dalt de qualsevol manera, perquè quedi reduïda a l’acte de bocinalla [...] amb quins miraments deixa a terra les diferents peces de terrissa, com arrenglera les de la mateixa classe les unes al costat de les altres, com les encaixa.”

Com si es tractés de disposar un nen recent nascut dintre del seu bressol, Cipriano Algor col·loca delicadament tota aquella terrissa que ja no vendrà més, la que al centre li han dit que ja no té sortida. Té cura de la terrissa com si fos la seva filla. Per ell suposa molts records i moltes hores de feina i, per tot plegat, encara té l’esperança que si algun dia algú veu tots els plats, gerres i recipients de fang enterrats, pugui fer-ne ús i els pugui aprofitar. Aquí es demostra la importància que té l’ofici per Cipriano Algor.

La part més positiva: Fortaleses i Oportunitats

Continuem amb el DAFO, avui últim dia per exposar què és el millor que ens aporta el comerç tradicional. Les Fortaleses o punts més positius d'aquests petits establiments podrien ser aquests segons la meva opinió:

- Bona relació qualitat/preu

- Proximitat respecte a on es troba la seva clientela

- Atenció personalitzada i bon tracte personal

- Molt bon domini del comerç i coneixement extens de les característiques del producte

- Gran capacitat d'especialització

- Coneixement del client

Una vegada tenim les Fortaleses anomenades, passarem a descriure una mica més detalladament les Oportunitats. Aquestes són les possibles situacions per les quals passarà l'empresa (en aquest cas, el comerç tradicional) si continua millorant les seves Fortaleses i les potencia:

- El consumidor se sentirà satisfet perquè rebrà un tracte personalitzat i no tan massificat com en el cas dels grans magatzems.

- En el cas dels establiments que es dediquen a vendre alimentació, de ben segur que oferiran a la clientela bons productes i de molta qualitat. Possiblement molt més naturals, pel fet de no ser envasats ni congelats. Això influeix bastant directament en la salut del consumidor, el qual sap que està consumint bons productes.

- Si el finançament acompanya (fet que no sol passar) l'agilitat de la gestió en un petit comerç fa que s'adapti d'una forma molt ràpida als canvis. No necessita transmetre als seus venedors què han de canviar, no necessita reformar milers de metres quadrats d'espai comercial. Les dimensions ajuden a adaptar-se més ràpid i millor.

Aquí finalitzo el DAFO. Segur que hi manquen alguns punts, és impossible fer un DAFO molt complet, però sí he intentat plasmar tot allò que és essencial i no ens podem deixar.

A partir d'ara i durant un parell de dies, em dedicaré a fer una valoració dels llibres llegits per la classe de Sociologia. Em basaré amb cites que trobo destacades de cada llibre i en reflexionaré. D'aquesta manera, donaré per acabat aquest bloc d'Evolució del comerç.

Fins a la pròxima!

Continuem amb les Amenaces (DAFO)

Si les debilitats anteriorment descrites ja eren prou pessimistes (però crec que reals) les amenaces tampoc es queden enrere. Per dir-ho d'alguna manera, les amenaces serien tot allò negatiu que pot passar en un futur, si ara no arreglem un problema. És una visió de futur del comerç tradicional que pot arribar a donar-se o no, depenent de si es poden aportar solucions en l'actualitat.

Així doncs, podem fer un llistat de les amenaces en el comerç tradicional que és el següent:

- Manca d'adaptació a les tècniques actuals de gestió empresarial. Això podria donar com a resultat l'endarreriment dels comerços, fet que avui en dia ja patim. L'endarreriment en tota la seva gestió provocaria a curt o a llarg termini, un possible tancament del comerç.

- Dificultats en l'obtenció de finançament per a renovar els establiments. Segons la política del govern municipal d'un indret, es facilitaran més o menys els recursos econòmics destinats als petits establiments. El que està clar és que si no hi ha finançament, els comerços poden quedar antics i mancats de bones infraestructures, necessàries pel bon desenvolupament de les botigues.

- Canvis en els hàbits de compra que fan "buidar" els establiments petits. La societat, en general, opta per comprar en un gran magatzem, on tot està a l'abast, fins i tot l'oci, i on tot és més econòmic. Les diferències de preu s'acaben notant a la butxaca dels clients, i també dels propietaris dels comerços tradicionals, ja que les vendes disminueixen en els comerços més petits. La gran competència els debilita.

Tot el que acabem de dir només té una gran conseqüència: la pèrdua de recursos econòmics dels comerços familiars, i la seva posterior desaparició en la majoria dels casos.

Un panorama força negatiu, però real en molts municipis. Sempre podem pensar en el nucli comercial que té Reus, el qual no té pinta de desaparèixer tan fàcilment. Casos com aquest, donen una toc de positivisme al comerç tradicional.

Comencem un DAFO

Durant les anteriors setmanes he estat comentant com afecta el comerç tradicional i els grans magatzems a la societat. Bàsicament, he presentat el que serien els avantatges i inconvenients i com això influeix en la sociologia.

A partir d'ara, i durant quatre dies, em dedicaré a elaborar un DAFO, el que els publicistes coneixem molt bé perquè ens ofereix una visió competitiva d'una empresa en el context de tot el mercat. S'utilitza en la investigació i és previ a totes les fases que s'han de seguir per dur a terme una campanya.

Com que l'assignatura de Sociologia del Consum, s'emmarca dins de la llicenciatura de Publicitat i Relacions Públiques, la qual estudio, he pensat que intentar fer un DAFO del comerç tradicional ens permetria veure la situació d'aquest tipus de comerç, de forma molt clara i esquemàtica. També podria fer-ne un altre dels grans magatzems i tots els tipus de comerç més "actuals", però pensant-hi bé, comerç tradicional i gran magatzem són una mica l'antítesi en tot. Així que no escriuré les idees amb el sentit oposat, sinó que simplement faré el DAFO del comerç tradicional. Això ens ajudarà a ordenar-nos els nostres pensaments, ja que serà una mena de resum del què hem anat explicant fins ara.

A tot això, cal dir que el DAFO són les sigles de Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats. Avui començarem per les Debilitats.

Les debilitats del comerç tradicional es podrien resumir en 4, segons la meva opinió:

- Escassa gestió empresarial d'un establiment comercial.

- Manca de comunicació del comerç. La comunicació entesa des del punt de vista publicitari, perquè el boca-orella està assegurat...

- Desmotivació davant de la forta competència amb les grans superfícies, ja que molts dels que regenten les botigues són persones d'edat avançada, amb dificultat pel finançament i amb poques possibilitats perquè la pròxima generació el rellevi.

- Equipament de la botiga que a vegades és deficient per despertar els clients.

El pròxim dia continuaré amb les Amenaces. O sigui que aquestes dues actualitzacions seran les més "pessimistes" amb tot el que fa referència al comerç tradicional. Després vindrà el més positiu!

Envasat, congelat, amb colorants i conservants

Us heu plantejat mai com afecten els hipermercats en la nostra manera de menjar? Qui compra el menjar d’una setmana a qualsevol hipermercat, de ben segur que les llaunes, el menjar envasat i el congelat, seran el que omplirà el carret.

El més probable és que si durant la setmana no tenim temps per anar a comprar, o preferim estar-nos a casa quan arribem de la feina, hàgim de fer la compra dels dinars i sopars en un gran supermercat, on es compra amb molta previsió.

Això converteix els petits comerços en les botigues d’urgència. Quan ens falta sal, oli, o algun tomàquet per amanir recorrem al típic comerç que està a prop de casa. Per què? Doncs perquè sabem que el que ens queda més a prop, de ben segur és més car que no pas un hipermercat, on compren amb abundància una quantitat industrial de productes.

Hi ha molta gent, fins i tot, que cada dia al matí no pot anar a buscar el pa i, per tant, juntament amb la compra més grossa n’agafa moltes barres per congelar-les. Acabo de pensar que això també implica un canvi en els electrodomèstics, ja que la importància del congelador avui en dia, no és la que era fa alguns anys. Els frigorífics de cada vegada són més grans, perquè els aliments que comprem actualment s’han de conservar en fred. Un fred molt artificial si el comparem amb el que els nostres avis utilitzaven per conservar els embotits que ells mateixos elaboraven.

Avui en dia tot ha canviat, de fet, no m’estic posicionant ni cap al tradicionalisme que ens aporta el comerç petit, ni cap a la “modernitat” dels grans supermercats. Simplement, en cada moment de la nostra vida caldrà adaptar-nos a unes certes maneres de viure i, ara per ara, el que a tothom li toca és treballar en horaris habitualment molt extensos.

Per tant, sembla de calaix que avui en dia tothom hagi de dependre dels super o hipermercats. Això d’alguna manera fa que els aliments que consumim no siguin d’elaboració tradicional i, per tant, ens els mengem quan ja fa un mes que estan fabricats. Sí, millor dir fabricats que elaborats...

Si la naturalitat dels aliments es perd, i han d’afegir-hi colorants i conservants perquè es conservin millor i tinguin millor gust, sembla ser que ens estem introduint química al nostre cos. I si no és química, evidentment són productes artificials que de ben segur no són el que el nostre cos necessita. No sé si a partir d’aquí patir problemes de salut pot ser més fàcil; potser no és gens proporcional, o potser sí. El que sí és cert és que per alguna cosa avui es dóna la tendència de comprar productes naturals, elaborats en una granja o collits de l’hort. Això passa amb cooperatives com Plana de Vic i Disfruta i Verdura. Aquestes dues venen un producte més o menys car, segurament molt més que en un supermercat, però que garanteixen una qualitat excel·lent.

I és que hi ha molta gent que comença a cansar-se de menjar qualsevol fruita i no notar-hi el gust, o de tenir la sensació que ha estat congelat en cambres frigorífiques durant dies i dies.

Per entendre’ns, en un altre nivell, no és el mateix la gerra de terrissa que elabora curosament el pare de la Marta al seu forn, que una que ha modelat una màquina amb dos segons. Per alguna cosa la Isaura Madruga reclamava la seva gerra artesanal, sabia que podria tenir un defecte d’elaboració, però aquest defecte almenys sempre és humà, no industrial.

La política omnipresent

Sempre es diu que la política està a totes bandes. Com si fos omnipresent en tot el que fem durant la nostra vida. Moltes vegades, la política té una gran connotació negativa, potser perquè tenim els polítics que ens mereixem. A tall d’exemple, hi pot haver polítics corruptes, i de ben segur que part de la societat també ho és en certes coses. Mai en el mateix nivell, com ja es d’esperar, però de ben segur que ells ens reflecteixen a nosaltres. I no parlo per tothom, sinó que intento generalitzar.

Aquesta petita introducció, que m’ha servit per donar a entendre que la política està present en tot, començaré a endinsar-me en allò que interessa: com la política pot afectar més o menys al comerç.

En aquest cas, podem afirmar que hi ha dos tipus de polítiques que poden afectar als comerços. No en tenim una de bona, ni una de dolenta, es tracta de relativitzar-les depenent del context en què ens trobem. Hi ha governs que opten per la preservació de les botigues de tota la vida, ajudant a tirar endavant el negoci a través de les subvencions. Polítiques d’aquest tipus enfortiran el negoci tradicional i augmentaran la cohesió del municipi. Amb això no dic que sigui la millor opció, sinó que és fàcil adonar-nos que una potenciació del comerç tradicional, fa que hi hagi més lligams entre la societat i els comerços. Aquest serà un lloc on segurament les associacions de comerciants tinguin un pes rellevant, hi hagi un tracte proper amb els clients i es disposi d’un centre comercial a la ciutat, ben estructurat i cohesionat.

D’altra banda, els governs més liberals creuen que el mercat es regula per si sol i, per tant, no és necessària l’ajuda a les botigues. La filosofia és la següent: si una botiga ven un producte que no té èxit i la gent no el va a comprar, el comerciant tancarà i anirà a obrir-ne una altra amb productes que tinguin sortida al mercat.

Així doncs, un govern intervencionista, procurarà que els comerços tradicionals no tanquin, mentre que els governs neoliberals, no ajudaran aquests negocis amb l’argumentació de que el mercat es regula i gestiona per ell mateix. Però tot això mai és tan estricte, de fet, en la varietat està el gust i aquesta hauria de ser la clau per tots els governs. No es pot dur a terme una política totalment intervencionista, ni totalment neoliberal. Hi haurà ciutats que necessitin més d’una que de l’altra, o els convé fer una combinació de les dues a la vegada.

Tal com podem deduir pel que anteriorment he comentat, la importància dels grans centres comercials d’avui en dia, la compra impulsiva i de tendència consumista que impera avui en dia en moltes ciutats, ve de la mà d’una política de caire molt neoliberal. Un govern no subvencionarà a una botiga Zara, però sí que potser ho farà a petits empresaris que volen emprendre la gran aventura d’obrir un negoci de barri.

En definitiva, podem dir que els dos tipus de política poden donar-se més o menys a l’hora, ja que es pot tenir combinació de grans cadenes de comerços o franquícies amb els petits negocis familiars que se’ls concedeix subvencions per potenciar-los.

Consumisme com a remei i enfermetat

El consumisme que portem a la sang, i de fet no se’n sabem desprendre, neix a arrel de totes les franquícies i els centres comercials, que ofereixen bons preus i comoditat a l’hora de comprar. Si aquests bons preus no estiguessin a l’abast de la població, segurament tindríem el consum com algun fet passatger, que no se sol repetir, a menys que no ho necessitem.

Per tant, avui el comerç, quant a activitat econòmica es refereix, forma part de la nostra vida quotidiana a través dels seus llocs d’intercanvi. Si comprar és un acte públic i aquesta acció està present a la vida de totes les persones, els establiments comercials són elements fonamentals per a comprendre la vida quotidiana.

El comerç tradicional, el que aporten els petits comerciants que es troben a les poblacions, ofereixen uns productes que es compen per necessitat. A les grans ciutats això ha canviat, comprar ja no és sempre necessari, sinó que és una activitat social que podem anomenar consumisme. Com que som éssers consumidors i a la vegada també socials, els grans magatzems es converteixen en la gran atracció d’un dissabte a la tarda, ja que ens ofereixen les dues vessants.

Així doncs, als petits establiments els és necessari destacar aquest valor afegit que proporcionen: el tracte amb el client, proximitat i un servei de qualitat més valorable que el preu. Respecte als comerços de les grans superfícies no tenen res a veure. Característiques diferents, per públics totalment oposats (en la majoria dels casos).

La difusió del consum i de les noves formes comercials que comporta i anem comentant, expliquen la fragmentació del territori que se sol produir a les ciutats. Amb això vull dir que en una ciutat on hi hagi un gran centre comercial, de ben segur que l’activitat dels habitants i el trànsit, es concentrarà molt més en el lloc on hi hagi els grans magatzems. Com que gran part de la societat és consumista, tothom es troba en els mateixos llocs, per tant, hi ha aglomeracions. Tot aquest agrupament de persones va disminuint de forma progressiva, a mesura que ens allunyem del centre comercial.

Totes aquestes aglomeracions, moltes persones les odien, i encara no entenc per què... Se suposa que si són consumistes ja saben el que es trobaran en un centre comercial oi? Sol ser una activitat que fem acompanyats de gent, perquè és tota la societat així, no una petita part. Doncs bé, el consumisme tan odiat per alguns (perquè s’estressen en uns grans magatzems) i tan estimat per d’altres (perquè tot se soluciona comprant), sol ser el nucli de molts mals de cap.

Les persones adquireixen uns productes, molts d’ells superflus. També s’incrementen les hipoteques, perquè moltes vegades el sou no ens arriba per tot i, per tant, existeix una clara precarietat laboral. Però com que els ingressos de molta gent que es considera consumista disminueixen, però el seu cistell de compra no para de sumar grans quantitats d’euros, moltes famílies s’endeuten. Aquest és un resum molt breu del que avui en dia serien les conseqüències negatives del consumisme. Però penso que no he exagerat, diria que és així....

El més irònic de tot, és que malgrat aquests efectes que he explicat, ens creiem ser lliures si consumim i critiquem tot aquell que no ho fa. I com que voldríem sempre comprar comprar i comprar, perquè sempre volem més del que tenim, som infeliços. Però clar, la infelicitat només es cura amb el consumisme. Per tant... segur que ho heu encertat! Ens caldrà comprar!

En definitiva, un peix que es mossega la cua, i no para de donar voltes, rodar com un cicle, el cicle imparable del consum.

La liquiditat de la vida actual

Actualment vivim en una societat on tot el que ens envolta, fins i tot les postres relacions, semblen compostes de líquid. D’un líquid que fa canviar tot l’entorn per allà on passa. Això que dic que pot sonar molt estrany, és l’anomenada modernitat líquida segons el sociòleg Zygmunt Bauman.

Aquesta modernitat líquida, on tot és canviant i incert, també té a veure amb l’evolució comercial tractada en aquest bloc. Les relacions d’avui en dia, es mesuren en termes de cost i benefici, de liquiditat, si pensem en el sentit financer.

Fa uns anys, els aturats formaven part d’una reserva de treball activa que guardava a la rereguarda del món laboral alguna oportunitat. Ara, en canvi, es parla d’excedents, és a dir, que la gent és supèrflua i innecessària, perquè a menys treballadors, millor funciona l’economia. És el que passa actualment a les grans superfícies, no es necessiten una gran quantitat de treballadors proporcional a la quantitat de metres quadrats de negoci, sinó només uns quants. Els justos per poder, tan sols, cobrar als clients allò que es vulguin comprar. En canvi, ben sabut és, que en un comerç tradicional els venedors han de ser-hi a la força. I si aquest comerç de barri és una mica gran, cal més d’un venedor. Com vam parlar, el rol d’un dependent en un gran magatzem, no té res a veure amb un d’un petit comerç. El del petit comerç sempre caldrà que estigui més per la clientela, que l’aconselli, que li doni conversa i que finalment cobri.

Per tant, una de les característiques del comerç petit és la seva capacitat per atendre els clients, i això vol dir que els venedors són necessaris per complir amb el seu rol. Això seria més propi de l’anomenada modernitat sòlida.

La modernitat líquida, o també podríem dir actual en les societats avançades, contempla un temps ple d’incerteses. Avui en dia no sabem res segur, volem ser lliures i encara ara no sabem com fer-ho, perquè tot és canviant i inestable. Per tant la nostra vida és un seguit de successos amb els quals hem d’anar improvisant, tot és nou, no perdura res i ens hem d’anar adaptant al que ens vingui de nou. Això li passa a Cipriano Algor, quan veu que ha de reformular el seu negoci, l’ha de reinventar, perquè l’antic ja ha passat, ja s’ha mort, necessita un canvi i, per això, fa figuretes de terrissa. Però el problema no és fabricar una cosa o una altra, sinó que la terrissa ja no serveix com a material per utilitzar a les llars. Hi ha plàstics i ceràmiques més econòmiques que superen a la terrissa.

Potser per aquesta necessitat d’improvisació cal estar preparats per tot. De fet, avui en dia demanen a les diferents feines uns perfils polivalents, perquè mai se sap què pot passar durant el nostre treball i si ens haurem d’adaptar a nous rols de feina.

Fa uns anys la gent es casava i sabia que era per sempre. Passessin mals o bons moments durant la relació, el resultat sempre acabava sent el mateix: la relació matrimonial només es trencava quan un dels dos moria. El trencament de la relació només era a causa de la mort d’algun dels dos membres.

Fins i tot, avui en dia és un miracle si et fan un contracte indefinit en una empresa. Estem acostumats a treballar ara en un lloc i demà en un altre... a tenir un mòbil avui i canviar-lo per punts demà. Tot està pensat perquè no duri, com és el cas de la moda, com ja vaig comentar. La modernitat líquida és canvi, vol dir ser poc perdurable, l’únic que volem que duri és la nostra imatge, tots els aspectes relacionats amb l’estètica. Una vegada més, la imatge s’imposa en aquesta societat de consum.

El cotxe com a eina per comprar

El transport també s’ha vist afectat pels canvis en el comerç. Avui en dia és molt més necessari tenir un mitjà de transport que abans. L’augment dels grans magatzems que es troben a la perifèria de les ciutats, han fet que les famílies necessitin disposar d’un cotxe al seu abast. Poques són les persones que van a comprar a les afores de les ciutats amb transport públic.

La comoditat que ens ofereix el cotxe a l’hora de carregar al maleter tot el que comprem no és la mateixa que la d’un transport públic, on hem de compartir l’espai amb altres persones. Un cotxe que conduïm nosaltres mateixos ens permet aparcar a prop del centre comercial on anem a comprar, ja que tots ells estan equipats d’aparcaments, habitualment gratuïts. És més, no cal dependre de cap tipus d’horari perquè podem anar-hi, carregar el cotxe i tornar cap a casa quan més ens convé.

De fet, amb el llibre de Saramago descobrim que fins i tot el Cipriano necessita la seva furgoneta per a carregar el que ell fabrica. Necessita desplaçar-se cap al centre, per tenir uns beneficis. Res millor que el transport privat per fer-ho, i així no dependre ni de ningú, ni d’horaris.

El fet que es necessiti un cotxe per anar a comprar, fa incrementar la despesa amb gasolina, però igualment, molta gent la veu amortitzada gràcies als preus tan ajustats dels grans magatzems.

Sincerament, penso que la urgència amb què avui la majoria dels joves es treuen el carnet de conduir és perquè saben que en algun moment el necessitaran segur. Avui en dia la societat es mou molt més. Habitualment on vivim forma part del nostre lloc de dormitori, ja que són moltes les persones que es desplacen per anar a treballar, per gaudir de l’oci, o fins i tot per “desconnectar” uns dies de la feina. Avui en dia, el transport és una necessitat, o millor dit, s’ha convertit en una necessitat. I si no ho és, ens fan veure que sí, que és necessari tenir un cotxe. Això implica consumir encara més. Un cotxe és una despesa prou important, potser la primera més important que fem en ordre cronològic durant la nostra vida. I a tot això si afegeix una assegurança, la benzina, reparacions, revisions, etc.

Però no sempre anem amb el cotxe a totes bandes, ja que quan el deixem aparcat vol dir que o bé estem a casa, o bé treballem a prop d’on vivim, o també estem comprant a la vora. Penso que la majoria de persones que viuen en un poble mitjà, o en una ciutat, compren en grans superfícies. Però no ens enganyem, alguna vegada a la setmana també consumim en algunes de les botiguetes més tradicionals d’allà on vivim. Les botigues petites tenen avantatges, ja que són còmodes perquè estan a prop, no tenim despeses per desplaçar-nos, és un tipus de comerç més humà que reanima les relacions entre veïns i s’acomoda millor dintre del teixit urbà.

Per tant, el més habitual és que es faci un ús combinat d’aquests dos tipus de negocis. Per una banda, les compres setmanals es fan en grans superfícies, on s’aprofita també per gaudir de l’oci i les compres més urgents es duen a terme als comerços tradicionals.

La proximitat amb els consumidors i la qualitat del servei prestat, són característiques diferenciadores del comerç tradicional. Són els punts forts d’aquests petits comerços.

El tracte familiar

La relació més humana que s’estableix entre el client i el botiguer ja l’he explicat a l’anterior actualització d’aquest bloc. Però igualment, m’agradaria incidir més en aquest tipus de relació, però ara fixant-nos amb els aspectes referents a la familiaritat.

Doncs bé, aquesta familiaritat en el servei que aporten les botigues de barri, el qual es tradueix amb una relació més humana i personal, aporta molta riquesa als barris, ja que un nombre elevat de petits empresaris, contribueix al desenvolupament dels pobles i creen un important nombre de llocs de treball.

Precisament però, si els comerços aporten aquest tracte de familiaritat és, en part, perquè la majoria d’ells estan regentats per una família, o un matrimoni, etc. De fet, els comerços tradicionals tenen aquesta característica pròpia. Millor dit, els tradicionals de tota la vida, d’un poble més o menys petit, solen ser regentats pel pare, o per la mare de la família, els quals moltes vegades viuen a la mateixa casa. Així d’aquesta manera, tenen a la planta baixa un comerç i al pis de dalt la seva llar.

Això s’allunya moltíssim del que seria la planificació d’un comerç no familiar, o d’un comerç que es troba en un gran magatzem, ja que la comptabilitat, la planificació de les compres que han de fer als majoristes i les vendes o el control de stocks sol passar gairebé desapercebut en un comerç petit.

A més de l’organització de vendes, un comerç familiar té molta relació amb els clients que venen a la botiga, que també solen ser famílies senceres. Amb això vull dir, que en un comerç petit d’un poble, anirà el fill a buscar el pa, el pare a comprar les begudes (o la mercaderia que sol pesar més), la mare a buscar tots els aliments per fer el dinar i el més petit a buscar caramels. Cada membre de la família sol tenir contacte amb la botiga, perquè és un comerç proper, que està a l’abast de tothom, on et coneixen i, a més, no cal disposar d’un cotxe per anar a comprar.

Però, què passa amb els comerços que es troben dins d’un gran magatzem? Començaré dient que la immediatesa amb la qual es compra en un poble, no és la mateixa que en un centre comercial als afores de les grans ciutats. No tenim opció d’anar a comprar el pa cada matí, recent tret del forn, encara cruixent i ben embolicat perquè no hi entri la humitat però tampoc es quedi sec. Això no existeix. El que sí existeix, és una compra cada 15 dies o cada setmana. I no sempre hi acudeix tota la família, ja que haver d’agafar el cotxe vol dir disposar de més temps per traslladar-te i saber que allà no hi pots anar quan vulguis i cada dia. Això implica una planificació del què s’ha de comprar, una llista de compra on no hi falti de res. I si tenim aquesta “eina” bàsica (n’hi dic eina perquè és imprescindible en grans compres) no cal que tothom de la família hagi d’anar-hi. Moltes vegades, els fills no venen, ja que amb un lloc tan gran i amb tantes coses a l’abast del consumidor, correm el perill que tot ho vulgui comprar i emportar-s’ho, a més de comprar amb més lentitud perquè, com ja sabem, un nen petit sempre requereix més atenció cap a ell.

Per tant, avui en dia les compres es fan a un lloc gens familiar pel seu tracte, ni tampoc per les persones que ofereixen la mercaderia. Són empleats a sou, no són una família que visqui del que ven o fins i tot del que fabrica. I, a la vegada, els clients d’un centre comercial no són directament els nens, ni els més joves de la casa, ja que només hi solen anar els pares, els que “porten l’economia” de la família. Amb això vull donar a entendre que un nen petit li donarem un euro perquè vagi a comprar el pa a la botiga de la plaça, però no li donarem diners perquè vagi a comprar en un centre comercial sol. La companyia que es té per anar a fer la compra ha canviat i, per tant, la relació entre els membres de la família també. En un poble potser es conserva més el tracte amb la família, mentre que en un entorn més urbà els més petits comencen a ser més independents.

"Només estic mirant..."

El comercial d’una gran superfície sap atendre més o menys un client, sap cobrar i sap embolicar un paquet per a regalar. Sap fer el més bàsic, allò que el seu cap demana, sap que amb ell ho tindrà assegurat. Però per molt més vàlid que sigui, aquest comercial o dependent estarà desmotivat. Normalment, en la majoria dels casos, se’l paga poc perquè vengui i això condueix a la desmotivació. Poc importa que es guanyi o no el client, el que sí importa és saber cobrar, estar-hi per si el client el necessita (que no sol passar) i anar somrient de tan en tan, perquè els altres no diguin que són antipàtics...

Amb això vull dir que a un dependent d’un gran establiment o de grans superfícies se li demana correcció, simplement això. Aquest fet es tradueix amb una falta de relació entre client i dependent. Gairebé no hi ha conversa, no existeix ni un “hola, vol que l’ajudi?”. Molts joves (i no tan joves) som els que preferim entrar en una botiga però sense que ningú ens “molesti”. Si ho fan, la resposta és “Només estic mirant, gràcies”, per molt que després acabis comprant; i el que pensa el teu cap és “Què pesats són!”.

Les relacions s’estan desfent, hi ha molta més despersonalització i la tendència es ser anònim. I aquest fenomen no només passa en una botiga, sinó en els mitjans de transport: només seiem al costat d’algú si no hi ha més llocs lliures. Preferim viatjar sols, sense que ens donin conversa per tal de capficar-nos en les nostres coses, passar desapercebuts i anar a la nostra. El que avui en dia tothom coneix com “anar a la meva bola”.

Doncs bé, tot això que acabo d’explicar és justament el contrari del que seria un comerç tradicional, on el dependent ha d’aconseguir que el seu client se senti especial per molts factors. Li hauria de transmetre que no és millor comprar en un comerç tradicional perquè sigui simplement petit, sinó que és infinitament millor perquè és selecte. I això porta implícites moltes altres qüestions, com la qualitat del producte, que el client pot comprovar quan el dependent li deixi provar o tocar la mercaderia; l’amistat que sorgeix entre les dues parts i el conseqüent coneixement dels gustos i preferències que té el dependent sobre el seu client.

Evidentment que seran productes més cars, però també seran els que tinguin millor qualitat. I és ben fàcil deduir per què no són tan econòmics; no es tracta que el petit comerciant tingui ganes d’emportar-se molt més benefici que ningú altre, sinó que les quantitats que compra no són equiparables amb les d’una gran superfície. Tot això, juntament amb una gran professionalitat, fa que el dependent d’un comerç tradicional pugui aconsellar millor a la clientela. La seva especialitat és vendre tan sols allò que ofereix, per tant, té grans coneixements de la mercaderia exposada a la botiga.

El pitjor de tot, en aquests moments difícils econòmicament parlant, és que molts dels comerços tradicionals estan desapareixent. És clar que aquest efecte no és causat tan sols per l’actual conjuntura econòmica, però no hi ajuda gens ni mica. Els llocs de treball que deixarà aquest sector és impossible que siguin absorbits per aquest nou model de comerç, ja que les noves fórmules de comercialització estan dissenyades per acaparar poca mà d’obra. D’aquest fenomen en parla aquesta notícia que va aparèixer a “El Mundo” el passat 8 de novembre. Llegir-la fa reflexionar.

A la moda del consum

Avui, encara amb mode introductori, intentaré explicar un dels exemples més rellevants dels canvis en la manera de consumir. Un exemple que de ben segur tothom se’n sent partícep.

La introducció de nous productes en el mercat, l’exigència d’altres serveis, la variació del nivell de riquesa, l’exigència d’uns certs horaris... Molts comerços no s’han adaptat a tots aquests canvis.

I qui ha intentat adaptar-s’hi s’han trobat amb moltes dificultats per aconseguir finançament amb la finalitat de modernitzar les instal•lacions. Això ha produït en molts casos l’endeutament familiar.

Els canvis de moda han fet que a les botigues tradicionals sobri molt de stock, perquè la societat en la que vivim, ja no està acostumada a portar un jersei més d’una temporada seguida. Per això, establiments com Zara o Mango fabriquen una roba de suficient qualitat com perquè duri com a molt una temporada i tingui un preu molt assequible. Tenen clar que viuen en una societat de consum, on les persones necessiten comprar compulsivament i, per tant, anar buidant els seus armaris de manera freqüent. S’ha d’estar a l’última moda. Abans això només era cosa dels rics, ara ho és de tothom. Zara, Mango, Stradivarius, Pull&Bear i un llarg etcètera ho han fet possible.

No només la moda s’ha apuntat al consumisme, sinó molts d’altres sectors, com són els mobles. D’això n’és el rei Ikea. Tot el que s’hi ven és econòmic i té suficient qualitat com per poder moblar tota la casa sencera sense gastar-te una fortuna.

Es veu perfectament amb casos així que el comerç tradicional no pot competir en igualtat de condicions amb les grans superfícies. Només cal veure la quantitat de gent que arriba a entrar en un lloc i a l’altre.

No només la moda de canviar la roba i els mobles cada dos per tres ens fa anar en establiments com els citats, sinó que la disminució del poder de compra de les famílies, el poc temps per comprar com a conseqüència de la forma de vida, han fet que els centres comercials ens siguin més atractius per anar a comprar.

Aquests disposen d’una millor accessibilitat ja que se solen trobar a les perifèries de les ciutats. No cal barallar-nos amb el nucli urbà per comprar, no cal esquivar els vehicles com si fos una cursa d’obstacles, tenim a disposició nostre un cabdell d’establiments aglomerats en un mateix espai, on tot està a l’abast de tothom i on el consumisme és el protagonista de l’acció.

Del petit al gran

Aquest bloc pretén explicar com l’evolució del comerç tradicional al comerç de grans superfícies ha afectat als diversos elements que conformen la sociologia.

De fet, aquest bloc pretén reflectir el temari tractat a classe de Sociologia del consum de la Universitat Rovira i Virgili, adaptat al tipus de treball que he decidit fer, en base a dos llibres: La caverna de José Saramago i El capitalismo funeral de Vicente Verdú.

Començarem definint, primerament, el comerç tradicional. Es defineix aquest com un comerç de mida petita pel seu nombre de punts de venda de què disposa, la xifra d’empleats i la dimensió de l’establiment; disposa d’una tecnologia tradicional, pel seu equipament disponible i la formació del seu personal. La seva forma jurídica és una persona física.

En aquest tipus de comerç, la forma de compra-venda es fa amb una relació intensa entre venedor i client. Aquest últim demana ser assessorat directament pel seu venedor, el qual gestiona molt directament el seu propi negoci.

Tot això és oposat a la idea que tenim actualment del comerç modern. Aquest no té un tracte personal amb el client, disposa habitualment de diversos establiments, empleats i d’una tecnologia innovadora per les seves botigues. De fet, moltes vegades el comerç tradicional s’assimila a un comerç primitiu i antiquat, on el comprador no pot accedir directament a les mercaderies que proporciona el comerciant.

Per tant, és fàcil veure que s’han produït molts canvis entre una i altra forma de comerç. Tots ells, els hem anat patint i assimilant poc a poc, amb la consciència que el peix gran es menja el petit i que el comerç tradicional acabarà desapareixent o si més no, perdent forces. La generació del petit comerç s’està fent gran, i potser algun dia morirà i amb ella, els comerços de tota la vida. Com el Cipriano Algor, quan la seva terrissa ja no es ven i ha de reinventar el seu producte, sense èxit.