Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dependents. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dependents. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 de novembre del 2009

"Només estic mirant..."


El comercial d’una gran superfície sap atendre més o menys un client, sap cobrar i sap embolicar un paquet per a regalar. Sap fer el més bàsic, allò que el seu cap demana, sap que amb ell ho tindrà assegurat. Però per molt més vàlid que sigui, aquest comercial o dependent estarà desmotivat. Normalment, en la majoria dels casos, se’l paga poc perquè vengui i això condueix a la desmotivació. Poc importa que es guanyi o no el client, el que sí importa és saber cobrar, estar-hi per si el client el necessita (que no sol passar) i anar somrient de tan en tan, perquè els altres no diguin que són antipàtics...

Amb això vull dir que a un dependent d’un gran establiment o de grans superfícies se li demana correcció, simplement això. Aquest fet es tradueix amb una falta de relació entre client i dependent. Gairebé no hi ha conversa, no existeix ni un “hola, vol que l’ajudi?”. Molts joves (i no tan joves) som els que preferim entrar en una botiga però sense que ningú ens “molesti”. Si ho fan, la resposta és “Només estic mirant, gràcies”, per molt que després acabis comprant; i el que pensa el teu cap és “Què pesats són!”.

Les relacions s’estan desfent, hi ha molta més despersonalització i la tendència es ser anònim. I aquest fenomen no només passa en una botiga, sinó en els mitjans de transport: només seiem al costat d’algú si no hi ha més llocs lliures. Preferim viatjar sols, sense que ens donin conversa per tal de capficar-nos en les nostres coses, passar desapercebuts i anar a la nostra. El que avui en dia tothom coneix com “anar a la meva bola”.

Doncs bé, tot això que acabo d’explicar és justament el contrari del que seria un comerç tradicional, on el dependent ha d’aconseguir que el seu client se senti especial per molts factors. Li hauria de transmetre que no és millor comprar en un comerç tradicional perquè sigui simplement petit, sinó que és infinitament millor perquè és selecte. I això porta implícites moltes altres qüestions, com la qualitat del producte, que el client pot comprovar quan el dependent li deixi provar o tocar la mercaderia; l’amistat que sorgeix entre les dues parts i el conseqüent coneixement dels gustos i preferències que té el dependent sobre el seu client.

Evidentment que seran productes més cars, però també seran els que tinguin millor qualitat. I és ben fàcil deduir per què no són tan econòmics; no es tracta que el petit comerciant tingui ganes d’emportar-se molt més benefici que ningú altre, sinó que les quantitats que compra no són equiparables amb les d’una gran superfície. Tot això, juntament amb una gran professionalitat, fa que el dependent d’un comerç tradicional pugui aconsellar millor a la clientela. La seva especialitat és vendre tan sols allò que ofereix, per tant, té grans coneixements de la mercaderia exposada a la botiga.

El pitjor de tot, en aquests moments difícils econòmicament parlant, és que molts dels comerços tradicionals estan desapareixent. És clar que aquest efecte no és causat tan sols per l’actual conjuntura econòmica, però no hi ajuda gens ni mica. Els llocs de treball que deixarà aquest sector és impossible que siguin absorbits per aquest nou model de comerç, ja que les noves fórmules de comercialització estan dissenyades per acaparar poca mà d’obra. D’aquest fenomen en parla aquesta
notícia que va aparèixer a “El Mundo” el passat 8 de novembre. Llegir-la fa reflexionar.