La Caverna de José Saramago (I)

El Cipriano, la Marta, en Marçal, la Isaura i en Trobat. Personatges que ens han acompanyat al llarg de la novel·la de Saramago. Després de l'anàlisi més o menys extens que he realitzat del comerç tradicional i com ens afecta a la nostra societat, toca el torn de dedicar unes quantes actualitzacions als llibres de classe. He recollit les que crec que són les millors cites, les que marquen un abans i un després durant la narració, les que m'han sobtat i les que són claus per entendre què i com es va desenvolupant la història. Aquí en tenim algunes:

“Marta: No estic segura de res, excepte del fet que no podem continuar aquí quiets, esperant que ens caigui el món a sobre.

Cipriano: Sobre meu ja ha caigut.

M: Tot el que cau sobre seu, cau sobre meu, ajudi’m, i jo l’ajudaré.

C: Després de tant temps fent terrissa, dec haver perdut la mà per modelar.

M: El mateix puc dir jo, però igual que el nostre gos s’ha perdut per acabar sent trobat, com intel·ligentment ha dit la Isaura Estudiosa, també les postres mans perdudes, la seva i la meva, podran saber retrobar-se amb el fang.”

Aquest és un diàleg clau dintre de la novel·la de Saramago. És el moment de reinventar-se, de renovar amb el que Cipriano Algor havia estat fent fins ara a l’obrador. La Marta sempre anima el seu pare, té aquest esperit jove que Cipriano ha anat perdent al llarg dels anys. Té la capacitat d’inventar, crear i cercar noves idees que, encara que no arribin a funcionar, fan somriure al seu pare i li donen una bona dosi d’esperança.

“El guarda intern Marçal Gacho va dir, mig de debò, mig de broma:

Marçal: Ja veig que a partir d’ara desapareixeré de l’escena, espero que no oblideu que existeixo, almenys.

Marta: No has existit mai tant. –Va respondre la Marta”

La feina de la gran quantitat de figures de fang a realitzar tan sols en uns dies, fa amagar en un segon terme l’embaràs de la Marta. Llavors el Marçal s’indigna una mica quan veu que el seu sogre i la seva dona estan enfeinats calculant el nombre de figures que hauran de modelar al dia. Però la Marta té més present que mai el que sent per en Marçal. Després de la resposta d’ella, tothom s’imagina un possible somriure del Marçal, el qual segur que se sent més content en escoltar el que li ha dit.

“Tot i així no deixa de ser ridícul en grau superlatiu aquest tal Cipriano Algor que treu el fetge per la boca baixant la rampa del clot carregant a pes de braços la terrissa no volguda en comptes de limitar-se senzillament a llençar-la des de dalt de qualsevol manera, perquè quedi reduïda a l’acte de bocinalla [...] amb quins miraments deixa a terra les diferents peces de terrissa, com arrenglera les de la mateixa classe les unes al costat de les altres, com les encaixa.”

Com si es tractés de disposar un nen recent nascut dintre del seu bressol, Cipriano Algor col·loca delicadament tota aquella terrissa que ja no vendrà més, la que al centre li han dit que ja no té sortida. Té cura de la terrissa com si fos la seva filla. Per ell suposa molts records i moltes hores de feina i, per tot plegat, encara té l’esperança que si algun dia algú veu tots els plats, gerres i recipients de fang enterrats, pugui fer-ne ús i els pugui aprofitar. Aquí es demostra la importància que té l’ofici per Cipriano Algor.