Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cipriano Algor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cipriano Algor. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 de desembre del 2009

La Caverna de José Saramago (II)


“I no va ser fins que ja eren a l’altura de les barraques que en Marçal va dir:

- Pare, m’acaben de comunicar que m’han ascendit, sóc guarda resident del Centre des d’avui. [...] Per a vostè no és una bona notícia.”

En aquest moment el Cipriano Algor pot ser que arribés a maleir el dia que va prometre que aniria al centre quan ascendissin al Marçal. És un moment dur pel protagonista d’aquesta història. Sap que anar-hi vol dir moltes coses que no li acaben de fer el pes: li obliga a deixar en Trobat al poble, viure en un entorn on no s’hi sent a gust, acomiadar-se totalment del fang i del seu forn i també de la Isaura, que per molt que ho amagui, n’està enamorat. A partir d’aquesta cita que anteriorment he escrit, comença la segona etapa d’aquesta novel·la, tot canvia a partir d’aquí, fins i tot el ritme narratiu que sembla accelerar-se.

“Marta: Vols dir que no ens podrem emportar d’aquí les nostres coses.

Marçal: Unes quantes sí, les de decoració de la casa, per exemple, però els mobles no, ni la vaixella, ni la cristalleria, ni la coberteria, ni les estovalles, ni les cortines, ni la roba de llit, al pis ja hi ha tot el que cal.

Cipriano: O sigui que de mudança, mudança, allò que se’n diu mudança, no n’hi haurà –va dir en Cipriano Algor.

Marçal: Es muda la gent, la mudança és aquesta.”

Si la mudança al centre ja era prou costosa per la Marta i el Cipriano, sobretot per aquest últim, és encara pitjor quan el Marçal els comunica que no poden endur-se res, tan sols objecte purament de decoració. Això els acaba de confirmar que no se sentiran mai com a casa seva, el centre no ho posa fàcil per sentir-se còmode i en un ambient càlid. El Marçal, potser ja amb una mentalitat més preparada i acostumada al centre, afirma que només es muden les persones, tot el que les envolta no hi té cabuda.

“Marta: A quina planta és?

Marçal: A la trenta-quatre.

Cipriano: Tan amunt?

Marçal: Encara hi ha catorze plantes més per sobre nostre.

Cipriano: Un ocell que estigui en una gàbia penjada a la finestra s’imaginarà que està en llibertat.

Marçal: Aquestes finestres no es poden obrir.

Cipriano: Per què?

Marçal: Per l’aire condicionat.”

Amb aquesta cita ens adonem de la immensitat que representa el centre i del canvi que pateixen els personatges. El Cipriano, innocent, creu que les finestres podran obrir-se, com on vivia ell abans. En realitat sembla que poc a poc se li vagin tallant les ales al protagonista, dóna la sensació que en algun moment s’ofegarà per la pressió del centre. Va ser en aquest moment quan vaig pensar que en Cipriano no s’adaptaria a les noves condicions.

“La llum trèmula de la llanterna va escombrar a poc a poc la pedra blanca, va fregar lleugerament una roba fosca, va pujar, i el que allà hi havia era un cos humà assegut. Al costat, cobert amb la mateixa roba fosca, cinc cossos més també asseguts, tots erectes com si un punxó de ferro els hagués entrat pel crani i els mantingués clavats a la pedra.”

Definitivament no s’acostuma al centre, i només faltava que a la part subterrània on hi “estan fent obres” en Cipriano vegés representada la seva família incloent-lo a ell, morta a sota terra. Va voler escapar immediatament d’aquelles grutes i de tot el centre per tornar al poble on gaudia de llibertat i vivia sense aparences ni enganys. És en aquests últims paràgrafs de la novel·la que podem observar el símil entre el mite de la caverna de Plató i la situació angoixant que Cipriano Algor hagués viscut al centre.

La Caverna de José Saramago (I)


El Cipriano, la Marta, en Marçal, la Isaura i en Trobat. Personatges que ens han acompanyat al llarg de la novel·la de Saramago. Després de l'anàlisi més o menys extens que he realitzat del comerç tradicional i com ens afecta a la nostra societat, toca el torn de dedicar unes quantes actualitzacions als llibres de classe. He recollit les que crec que són les millors cites, les que marquen un abans i un després durant la narració, les que m'han sobtat i les que són claus per entendre què i com es va desenvolupant la història. Aquí en tenim algunes:

“Marta: No estic segura de res, excepte del fet que no podem continuar aquí quiets, esperant que ens caigui el món a sobre.

Cipriano: Sobre meu ja ha caigut.

M: Tot el que cau sobre seu, cau sobre meu, ajudi’m, i jo l’ajudaré.

C: Després de tant temps fent terrissa, dec haver perdut la mà per modelar.

M: El mateix puc dir jo, però igual que el nostre gos s’ha perdut per acabar sent trobat, com intel·ligentment ha dit la Isaura Estudiosa, també les postres mans perdudes, la seva i la meva, podran saber retrobar-se amb el fang.”

Aquest és un diàleg clau dintre de la novel·la de Saramago. És el moment de reinventar-se, de renovar amb el que Cipriano Algor havia estat fent fins ara a l’obrador. La Marta sempre anima el seu pare, té aquest esperit jove que Cipriano ha anat perdent al llarg dels anys. Té la capacitat d’inventar, crear i cercar noves idees que, encara que no arribin a funcionar, fan somriure al seu pare i li donen una bona dosi d’esperança.

“El guarda intern Marçal Gacho va dir, mig de debò, mig de broma:

Marçal: Ja veig que a partir d’ara desapareixeré de l’escena, espero que no oblideu que existeixo, almenys.

Marta: No has existit mai tant. –Va respondre la Marta”

La feina de la gran quantitat de figures de fang a realitzar tan sols en uns dies, fa amagar en un segon terme l’embaràs de la Marta. Llavors el Marçal s’indigna una mica quan veu que el seu sogre i la seva dona estan enfeinats calculant el nombre de figures que hauran de modelar al dia. Però la Marta té més present que mai el que sent per en Marçal. Després de la resposta d’ella, tothom s’imagina un possible somriure del Marçal, el qual segur que se sent més content en escoltar el que li ha dit.

“Tot i així no deixa de ser ridícul en grau superlatiu aquest tal Cipriano Algor que treu el fetge per la boca baixant la rampa del clot carregant a pes de braços la terrissa no volguda en comptes de limitar-se senzillament a llençar-la des de dalt de qualsevol manera, perquè quedi reduïda a l’acte de bocinalla [...] amb quins miraments deixa a terra les diferents peces de terrissa, com arrenglera les de la mateixa classe les unes al costat de les altres, com les encaixa.”

Com si es tractés de disposar un nen recent nascut dintre del seu bressol, Cipriano Algor col·loca delicadament tota aquella terrissa que ja no vendrà més, la que al centre li han dit que ja no té sortida. Té cura de la terrissa com si fos la seva filla. Per ell suposa molts records i moltes hores de feina i, per tot plegat, encara té l’esperança que si algun dia algú veu tots els plats, gerres i recipients de fang enterrats, pugui fer-ne ús i els pugui aprofitar. Aquí es demostra la importància que té l’ofici per Cipriano Algor.