La Caverna de José Saramago (II)

“I no va ser fins que ja eren a l’altura de les barraques que en Marçal va dir:

- Pare, m’acaben de comunicar que m’han ascendit, sóc guarda resident del Centre des d’avui. [...] Per a vostè no és una bona notícia.”

En aquest moment el Cipriano Algor pot ser que arribés a maleir el dia que va prometre que aniria al centre quan ascendissin al Marçal. És un moment dur pel protagonista d’aquesta història. Sap que anar-hi vol dir moltes coses que no li acaben de fer el pes: li obliga a deixar en Trobat al poble, viure en un entorn on no s’hi sent a gust, acomiadar-se totalment del fang i del seu forn i també de la Isaura, que per molt que ho amagui, n’està enamorat. A partir d’aquesta cita que anteriorment he escrit, comença la segona etapa d’aquesta novel·la, tot canvia a partir d’aquí, fins i tot el ritme narratiu que sembla accelerar-se.

“Marta: Vols dir que no ens podrem emportar d’aquí les nostres coses.

Marçal: Unes quantes sí, les de decoració de la casa, per exemple, però els mobles no, ni la vaixella, ni la cristalleria, ni la coberteria, ni les estovalles, ni les cortines, ni la roba de llit, al pis ja hi ha tot el que cal.

Cipriano: O sigui que de mudança, mudança, allò que se’n diu mudança, no n’hi haurà –va dir en Cipriano Algor.

Marçal: Es muda la gent, la mudança és aquesta.”

Si la mudança al centre ja era prou costosa per la Marta i el Cipriano, sobretot per aquest últim, és encara pitjor quan el Marçal els comunica que no poden endur-se res, tan sols objecte purament de decoració. Això els acaba de confirmar que no se sentiran mai com a casa seva, el centre no ho posa fàcil per sentir-se còmode i en un ambient càlid. El Marçal, potser ja amb una mentalitat més preparada i acostumada al centre, afirma que només es muden les persones, tot el que les envolta no hi té cabuda.

“Marta: A quina planta és?

Marçal: A la trenta-quatre.

Cipriano: Tan amunt?

Marçal: Encara hi ha catorze plantes més per sobre nostre.

Cipriano: Un ocell que estigui en una gàbia penjada a la finestra s’imaginarà que està en llibertat.

Marçal: Aquestes finestres no es poden obrir.

Cipriano: Per què?

Marçal: Per l’aire condicionat.”

Amb aquesta cita ens adonem de la immensitat que representa el centre i del canvi que pateixen els personatges. El Cipriano, innocent, creu que les finestres podran obrir-se, com on vivia ell abans. En realitat sembla que poc a poc se li vagin tallant les ales al protagonista, dóna la sensació que en algun moment s’ofegarà per la pressió del centre. Va ser en aquest moment quan vaig pensar que en Cipriano no s’adaptaria a les noves condicions.

“La llum trèmula de la llanterna va escombrar a poc a poc la pedra blanca, va fregar lleugerament una roba fosca, va pujar, i el que allà hi havia era un cos humà assegut. Al costat, cobert amb la mateixa roba fosca, cinc cossos més també asseguts, tots erectes com si un punxó de ferro els hagués entrat pel crani i els mantingués clavats a la pedra.”

Definitivament no s’acostuma al centre, i només faltava que a la part subterrània on hi “estan fent obres” en Cipriano vegés representada la seva família incloent-lo a ell, morta a sota terra. Va voler escapar immediatament d’aquelles grutes i de tot el centre per tornar al poble on gaudia de llibertat i vivia sense aparences ni enganys. És en aquests últims paràgrafs de la novel·la que podem observar el símil entre el mite de la caverna de Plató i la situació angoixant que Cipriano Algor hagués viscut al centre.