El tracte familiar

La relació més humana que s’estableix entre el client i el botiguer ja l’he explicat a l’anterior actualització d’aquest bloc. Però igualment, m’agradaria incidir més en aquest tipus de relació, però ara fixant-nos amb els aspectes referents a la familiaritat.

Doncs bé, aquesta familiaritat en el servei que aporten les botigues de barri, el qual es tradueix amb una relació més humana i personal, aporta molta riquesa als barris, ja que un nombre elevat de petits empresaris, contribueix al desenvolupament dels pobles i creen un important nombre de llocs de treball.

Precisament però, si els comerços aporten aquest tracte de familiaritat és, en part, perquè la majoria d’ells estan regentats per una família, o un matrimoni, etc. De fet, els comerços tradicionals tenen aquesta característica pròpia. Millor dit, els tradicionals de tota la vida, d’un poble més o menys petit, solen ser regentats pel pare, o per la mare de la família, els quals moltes vegades viuen a la mateixa casa. Així d’aquesta manera, tenen a la planta baixa un comerç i al pis de dalt la seva llar.

Això s’allunya moltíssim del que seria la planificació d’un comerç no familiar, o d’un comerç que es troba en un gran magatzem, ja que la comptabilitat, la planificació de les compres que han de fer als majoristes i les vendes o el control de stocks sol passar gairebé desapercebut en un comerç petit.

A més de l’organització de vendes, un comerç familiar té molta relació amb els clients que venen a la botiga, que també solen ser famílies senceres. Amb això vull dir, que en un comerç petit d’un poble, anirà el fill a buscar el pa, el pare a comprar les begudes (o la mercaderia que sol pesar més), la mare a buscar tots els aliments per fer el dinar i el més petit a buscar caramels. Cada membre de la família sol tenir contacte amb la botiga, perquè és un comerç proper, que està a l’abast de tothom, on et coneixen i, a més, no cal disposar d’un cotxe per anar a comprar.

Però, què passa amb els comerços que es troben dins d’un gran magatzem? Començaré dient que la immediatesa amb la qual es compra en un poble, no és la mateixa que en un centre comercial als afores de les grans ciutats. No tenim opció d’anar a comprar el pa cada matí, recent tret del forn, encara cruixent i ben embolicat perquè no hi entri la humitat però tampoc es quedi sec. Això no existeix. El que sí existeix, és una compra cada 15 dies o cada setmana. I no sempre hi acudeix tota la família, ja que haver d’agafar el cotxe vol dir disposar de més temps per traslladar-te i saber que allà no hi pots anar quan vulguis i cada dia. Això implica una planificació del què s’ha de comprar, una llista de compra on no hi falti de res. I si tenim aquesta “eina” bàsica (n’hi dic eina perquè és imprescindible en grans compres) no cal que tothom de la família hagi d’anar-hi. Moltes vegades, els fills no venen, ja que amb un lloc tan gran i amb tantes coses a l’abast del consumidor, correm el perill que tot ho vulgui comprar i emportar-s’ho, a més de comprar amb més lentitud perquè, com ja sabem, un nen petit sempre requereix més atenció cap a ell.

Per tant, avui en dia les compres es fan a un lloc gens familiar pel seu tracte, ni tampoc per les persones que ofereixen la mercaderia. Són empleats a sou, no són una família que visqui del que ven o fins i tot del que fabrica. I, a la vegada, els clients d’un centre comercial no són directament els nens, ni els més joves de la casa, ja que només hi solen anar els pares, els que “porten l’economia” de la família. Amb això vull donar a entendre que un nen petit li donarem un euro perquè vagi a comprar el pa a la botiga de la plaça, però no li donarem diners perquè vagi a comprar en un centre comercial sol. La companyia que es té per anar a fer la compra ha canviat i, per tant, la relació entre els membres de la família també. En un poble potser es conserva més el tracte amb la família, mentre que en un entorn més urbà els més petits comencen a ser més independents.