
Durant les anteriors setmanes he estat comentant com afecta el comerç tradicional i els grans magatzems a la societat. Bàsicament, he presentat el que serien els avantatges i inconvenients i com això influeix en la sociologia.
Bloc referent al treball de l'assignatura Sociologia del Consum de la URV.


Us heu plantejat mai com afecten els hipermercats en la nostra manera de menjar? Qui compra el menjar d’una setmana a qualsevol hipermercat, de ben segur que les llaunes, el menjar envasat i el congelat, seran el que omplirà el carret.
El més probable és que si durant la setmana no tenim temps per anar a comprar, o preferim estar-nos a casa quan arribem de la feina, hàgim de fer la compra dels dinars i sopars en un gran supermercat, on es compra amb molta previsió.
Hi ha molta gent, fins i tot, que cada dia al matí no pot anar a buscar el pa i, per tant, juntament amb la compra més grossa n’agafa moltes barres per congelar-les. Acabo de pensar que això també implica un canvi en els electrodomèstics, ja que la importància del congelador avui en dia, no és la que era fa alguns anys. Els frigorífics de cada vegada són més grans, perquè els aliments que comprem actualment s’han de conservar en fred. Un fred molt artificial si el comparem amb el que els nostres avis utilitzaven per conservar els embotits que ells mateixos elaboraven.

Sempre es diu que la política està a totes bandes. Com si fos omnipresent en tot el que fem durant la nostra vida. Moltes vegades, la política té una gran connotació negativa, potser perquè tenim els polítics que ens mereixem. A tall d’exemple, hi pot haver polítics corruptes, i de ben segur que part de la societat també ho és en certes coses. Mai en el mateix nivell, com ja es d’esperar, però de ben segur que ells ens reflecteixen a nosaltres. I no parlo per tothom, sinó que intento generalitzar.
Aquesta petita introducció, que m’ha servit per donar a entendre que la política està present en tot, començaré a endinsar-me en allò que interessa: com la política pot afectar més o menys al comerç.
En aquest cas, podem afirmar que hi ha dos tipus de polítiques que poden afectar als comerços. No en tenim una de bona, ni una de dolenta, es tracta de relativitzar-les depenent del context en què ens trobem. Hi ha governs que opten per la preservació de les botigues de tota la vida, ajudant a tirar endavant el negoci a través de les subvencions. Polítiques d’aquest tipus enfortiran el negoci tradicional i augmentaran la cohesió del municipi. Amb això no dic que sigui la millor opció, sinó que és fàcil adonar-nos que una potenciació del comerç tradicional, fa que hi hagi més lligams entre la societat i els comerços. Aquest serà un lloc on segurament les associacions de comerciants tinguin un pes rellevant, hi hagi un tracte proper amb els clients i es disposi d’un centre comercial a la ciutat, ben estructurat i cohesionat.
D’altra banda, els governs més liberals creuen que el mercat es regula per si sol i, per tant, no és necessària l’ajuda a les botigues. La filosofia és la següent: si una botiga ven un producte que no té èxit i la gent no el va a comprar, el comerciant tancarà i anirà a obrir-ne una altra amb productes que tinguin sortida al mercat.
Així doncs, un govern intervencionista, procurarà que els comerços tradicionals no tanquin, mentre que els governs neoliberals, no ajudaran aquests negocis amb l’argumentació de que el mercat es regula i gestiona per ell mateix. Però tot això mai és tan estricte, de fet, en la varietat està el gust i aquesta hauria de ser la clau per tots els governs. No es pot dur a terme una política totalment intervencionista, ni totalment neoliberal. Hi haurà ciutats que necessitin més d’una que de l’altra, o els convé fer una combinació de les dues a la vegada.
Tal com podem deduir pel que anteriorment he comentat, la importància dels grans centres comercials d’avui en dia, la compra impulsiva i de tendència consumista que impera avui en dia en moltes ciutats, ve de la mà d’una política de caire molt neoliberal. Un govern no subvencionarà a una botiga Zara, però sí que potser ho farà a petits empresaris que volen emprendre la gran aventura d’obrir un negoci de barri.
En definitiva, podem dir que els dos tipus de política poden donar-se més o menys a l’hora, ja que es pot tenir combinació de grans cadenes de comerços o franquícies amb els petits negocis familiars que se’ls concedeix subvencions per potenciar-los.
El consumisme que portem a la sang, i de fet no se’n sabem desprendre, neix a arrel de totes les franquícies i els centres comercials, que ofereixen bons preus i comoditat a l’hora de comprar. Si aquests bons preus no estiguessin a l’abast de la població, segurament tindríem el consum com algun fet passatger, que no se sol repetir, a menys que no ho necessitem.
Per tant, avui el comerç, quant a activitat econòmica es refereix, forma part de la nostra vida quotidiana a través dels seus llocs d’intercanvi. Si comprar és un acte públic i aquesta acció està present a la vida de totes les persones, els establiments comercials són elements fonamentals per a comprendre la vida quotidiana.
El comerç tradicional, el que aporten els petits comerciants que es troben a les poblacions, ofereixen uns productes que es compen per necessitat. A les grans ciutats això ha canviat, comprar ja no és sempre necessari, sinó que és una activitat social que podem anomenar consumisme. Com que som éssers consumidors i a la vegada també socials, els grans magatzems es converteixen en la gran atracció d’un dissabte a la tarda, ja que ens ofereixen les dues vessants.
Així doncs, als petits establiments els és necessari destacar aquest valor afegit que proporcionen: el tracte amb el client, proximitat i un servei de qualitat més valorable que el preu. Respecte als comerços de les grans superfícies no tenen res a veure. Característiques diferents, per públics totalment oposats (en la majoria dels casos).
La difusió del consum i de les noves formes comercials que comporta i anem comentant, expliquen la fragmentació del territori que se sol produir a les ciutats. Amb això vull dir que en una ciutat on hi hagi un gran centre comercial, de ben segur que l’activitat dels habitants i el trànsit, es concentrarà molt més en el lloc on hi hagi els grans magatzems. Com que gran part de la societat és consumista, tothom es troba en els mateixos llocs, per tant, hi ha aglomeracions. Tot aquest agrupament de persones va disminuint de forma progressiva, a mesura que ens allunyem del centre comercial.
Totes aquestes aglomeracions, moltes persones les odien, i encara no entenc per què... Se suposa que si són consumistes ja saben el que es trobaran en un centre comercial oi? Sol ser una activitat que fem acompanyats de gent, perquè és tota la societat així, no una petita part. Doncs bé, el consumisme tan odiat per alguns (perquè s’estressen en uns grans magatzems) i tan estimat per d’altres (perquè tot se soluciona comprant), sol ser el nucli de molts mals de cap.
Les persones adquireixen uns productes, molts d’ells superflus. També s’incrementen les hipoteques, perquè moltes vegades el sou no ens arriba per tot i, per tant, existeix una clara precarietat laboral. Però com que els ingressos de molta gent que es considera consumista disminueixen, però el seu cistell de compra no para de sumar grans quantitats d’euros, moltes famílies s’endeuten. Aquest és un resum molt breu del que avui en dia serien les conseqüències negatives del consumisme. Però penso que no he exagerat, diria que és així....
El més irònic de tot, és que malgrat aquests efectes que he explicat, ens creiem ser lliures si consumim i critiquem tot aquell que no ho fa. I com que voldríem sempre comprar comprar i comprar, perquè sempre volem més del que tenim, som infeliços. Però clar, la infelicitat només es cura amb el consumisme. Per tant... segur que ho heu encertat! Ens caldrà comprar!
En definitiva, un peix que es mossega la cua, i no para de donar voltes, rodar com un cicle, el cicle imparable del consum.

Actualment vivim en una societat on tot el que ens envolta, fins i tot les postres relacions, semblen compostes de líquid. D’un líquid que fa canviar tot l’entorn per allà on passa. Això que dic que pot sonar molt estrany, és l’anomenada modernitat líquida segons el sociòleg Zygmunt Bauman.

El transport també s’ha vist afectat pels canvis en el comerç. Avui en dia és molt més necessari tenir un mitjà de transport que abans. L’augment dels grans magatzems que es troben a la perifèria de les ciutats, han fet que les famílies necessitin disposar d’un cotxe al seu abast. Poques són les persones que van a comprar a les afores de les ciutats amb transport públic.

La relació més humana que s’estableix entre el client i el botiguer ja l’he explicat a l’anterior actualització d’aquest bloc. Però igualment, m’agradaria incidir més en aquest tipus de relació, però ara fixant-nos amb els aspectes referents a la familiaritat.
Doncs bé, aquesta familiaritat en el servei que aporten les botigues de barri, el qual es tradueix amb una relació més humana i personal, aporta molta riquesa als barris, ja que un nombre elevat de petits empresaris, contribueix al desenvolupament dels pobles i creen un important nombre de llocs de treball.
Precisament però, si els comerços aporten aquest tracte de familiaritat és, en part, perquè la majoria d’ells estan regentats per una família, o un matrimoni, etc. De fet, els comerços tradicionals tenen aquesta característica pròpia. Millor dit, els tradicionals de tota la vida, d’un poble més o menys petit, solen ser regentats pel pare, o per la mare de la família, els quals moltes vegades viuen a la mateixa casa. Així d’aquesta manera, tenen a la planta baixa un comerç i al pis de dalt la seva llar.
Això s’allunya moltíssim del que seria la planificació d’un comerç no familiar, o d’un comerç que es troba en un gran magatzem, ja que la comptabilitat, la planificació de les compres que han de fer als majoristes i les vendes o el control de stocks sol passar gairebé desapercebut en un comerç petit.
A més de l’organització de vendes, un comerç familiar té molta relació amb els clients que venen a la botiga, que també solen ser famílies senceres. Amb això vull dir, que en un comerç petit d’un poble, anirà el fill a buscar el pa, el pare a comprar les begudes (o la mercaderia que sol pesar més), la mare a buscar tots els aliments per fer el dinar i el més petit a buscar caramels. Cada membre de la família sol tenir contacte amb la botiga, perquè és un comerç proper, que està a l’abast de tothom, on et coneixen i, a més, no cal disposar d’un cotxe per anar a comprar.
Però, què passa amb els comerços que es troben dins d’un gran magatzem? Començaré dient que la immediatesa amb la qual es compra en un poble, no és la mateixa que en un centre comercial als afores de les grans ciutats. No tenim opció d’anar a comprar el pa cada matí, recent tret del forn, encara cruixent i ben embolicat perquè no hi entri la humitat però tampoc es quedi sec. Això no existeix. El que sí existeix, és una compra cada 15 dies o cada setmana. I no sempre hi acudeix tota la família, ja que haver d’agafar el cotxe vol dir disposar de més temps per traslladar-te i saber que allà no hi pots anar quan vulguis i cada dia. Això implica una planificació del què s’ha de comprar, una llista de compra on no hi falti de res. I si tenim aquesta “eina” bàsica (n’hi dic eina perquè és imprescindible en grans compres) no cal que tothom de la família hagi d’anar-hi. Moltes vegades, els fills no venen, ja que amb un lloc tan gran i amb tantes coses a l’abast del consumidor, correm el perill que tot ho vulgui comprar i emportar-s’ho, a més de comprar amb més lentitud perquè, com ja sabem, un nen petit sempre requereix més atenció cap a ell.
Per tant, avui en dia les compres es fan a un lloc gens familiar pel seu tracte, ni tampoc per les persones que ofereixen la mercaderia. Són empleats a sou, no són una família que visqui del que ven o fins i tot del que fabrica. I, a la vegada, els clients d’un centre comercial no són directament els nens, ni els més joves de la casa, ja que només hi solen anar els pares, els que “porten l’economia” de la família. Amb això vull donar a entendre que un nen petit li donarem un euro perquè vagi a comprar el pa a la botiga de la plaça, però no li donarem diners perquè vagi a comprar en un centre comercial sol. La companyia que es té per anar a fer la compra ha canviat i, per tant, la relació entre els membres de la família també. En un poble potser es conserva més el tracte amb la família, mentre que en un entorn més urbà els més petits comencen a ser més independents.