dijous, 3 de desembre del 2009

Comencem un DAFO


Durant les anteriors setmanes he estat comentant com afecta el comerç tradicional i els grans magatzems a la societat. Bàsicament, he presentat el que serien els avantatges i inconvenients i com això influeix en la sociologia.

A partir d'ara, i durant quatre dies, em dedicaré a elaborar un DAFO, el que els publicistes coneixem molt bé perquè ens ofereix una visió competitiva d'una empresa en el context de tot el mercat. S'utilitza en la investigació i és previ a totes les fases que s'han de seguir per dur a terme una campanya.

Com que l'assignatura de Sociologia del Consum, s'emmarca dins de la llicenciatura de Publicitat i Relacions Públiques, la qual estudio, he pensat que intentar fer un DAFO del comerç tradicional ens permetria veure la situació d'aquest tipus de comerç, de forma molt clara i esquemàtica. També podria fer-ne un altre dels grans magatzems i tots els tipus de comerç més "actuals", però pensant-hi bé, comerç tradicional i gran magatzem són una mica l'antítesi en tot. Així que no escriuré les idees amb el sentit oposat, sinó que simplement faré el DAFO del comerç tradicional. Això ens ajudarà a ordenar-nos els nostres pensaments, ja que serà una mena de resum del què hem anat explicant fins ara.

A tot això, cal dir que el DAFO són les sigles de Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats. Avui començarem per les Debilitats.

Les debilitats del comerç tradicional es podrien resumir en 4, segons la meva opinió:

- Escassa gestió empresarial d'un establiment comercial.
- Manca de comunicació del comerç. La comunicació entesa des del punt de vista publicitari, perquè el boca-orella està assegurat...
- Desmotivació davant de la forta competència amb les grans superfícies, ja que molts dels que regenten les botigues són persones d'edat avançada, amb dificultat pel finançament i amb poques possibilitats perquè la pròxima generació el rellevi.
- Equipament de la botiga que a vegades és deficient per despertar els clients.

El pròxim dia continuaré amb les Amenaces. O sigui que aquestes dues actualitzacions seran les més "pessimistes" amb tot el que fa referència al comerç tradicional. Després vindrà el més positiu!

dimecres, 2 de desembre del 2009

Envasat, congelat, amb colorants i conservants


Us heu plantejat mai com afecten els hipermercats en la nostra manera de menjar? Qui compra el menjar d’una setmana a qualsevol hipermercat, de ben segur que les llaunes, el menjar envasat i el congelat, seran el que omplirà el carret.

El més probable és que si durant la setmana no tenim temps per anar a comprar, o preferim estar-nos a casa quan arribem de la feina, hàgim de fer la compra dels dinars i sopars en un gran supermercat, on es compra amb molta previsió.

Això converteix els petits comerços en les botigues d’urgència. Quan ens falta sal, oli, o algun tomàquet per amanir recorrem al típic comerç que està a prop de casa. Per què? Doncs perquè sabem que el que ens queda més a prop, de ben segur és més car que no pas un hipermercat, on compren amb abundància una quantitat industrial de productes.

Hi ha molta gent, fins i tot, que cada dia al matí no pot anar a buscar el pa i, per tant, juntament amb la compra més grossa n’agafa moltes barres per congelar-les. Acabo de pensar que això també implica un canvi en els electrodomèstics, ja que la importància del congelador avui en dia, no és la que era fa alguns anys. Els frigorífics de cada vegada són més grans, perquè els aliments que comprem actualment s’han de conservar en fred. Un fred molt artificial si el comparem amb el que els nostres avis utilitzaven per conservar els embotits que ells mateixos elaboraven.

Avui en dia tot ha canviat, de fet, no m’estic posicionant ni cap al tradicionalisme que ens aporta el comerç petit, ni cap a la “modernitat” dels grans supermercats. Simplement, en cada moment de la nostra vida caldrà adaptar-nos a unes certes maneres de viure i, ara per ara, el que a tothom li toca és treballar en horaris habitualment molt extensos.

Per tant, sembla de calaix que avui en dia tothom hagi de dependre dels super o hipermercats. Això d’alguna manera fa que els aliments que consumim no siguin d’elaboració tradicional i, per tant, ens els mengem quan ja fa un mes que estan fabricats. Sí, millor dir fabricats que elaborats...

Si la naturalitat dels aliments es perd, i han d’afegir-hi colorants i conservants perquè es conservin millor i tinguin millor gust, sembla ser que ens estem introduint química al nostre cos. I si no és química, evidentment són productes artificials que de ben segur no són el que el nostre cos necessita. No sé si a partir d’aquí patir problemes de salut pot ser més fàcil; potser no és gens proporcional, o potser sí. El que sí és cert és que per alguna cosa avui es dóna la tendència de comprar productes naturals, elaborats en una granja o collits de l’hort. Això passa amb cooperatives com Plana de Vic i Disfruta i Verdura. Aquestes dues venen un producte més o menys car, segurament molt més que en un supermercat, però que garanteixen una qualitat excel·lent.

I és que hi ha molta gent que comença a cansar-se de menjar qualsevol fruita i no notar-hi el gust, o de tenir la sensació que ha estat congelat en cambres frigorífiques durant dies i dies.

Per entendre’ns, en un altre nivell, no és el mateix la gerra de terrissa que elabora curosament el pare de la Marta al seu forn, que una que ha modelat una màquina amb dos segons. Per alguna cosa la Isaura Madruga reclamava la seva gerra artesanal, sabia que podria tenir un defecte d’elaboració, però aquest defecte almenys sempre és humà, no industrial.

dilluns, 30 de novembre del 2009

La política omnipresent


Sempre es diu que la política està a totes bandes. Com si fos omnipresent en tot el que fem durant la nostra vida. Moltes vegades, la política té una gran connotació negativa, potser perquè tenim els polítics que ens mereixem. A tall d’exemple, hi pot haver polítics corruptes, i de ben segur que part de la societat també ho és en certes coses. Mai en el mateix nivell, com ja es d’esperar, però de ben segur que ells ens reflecteixen a nosaltres. I no parlo per tothom, sinó que intento generalitzar.

Aquesta petita introducció, que m’ha servit per donar a entendre que la política està present en tot, començaré a endinsar-me en allò que interessa: com la política pot afectar més o menys al comerç.

En aquest cas, podem afirmar que hi ha dos tipus de polítiques que poden afectar als comerços. No en tenim una de bona, ni una de dolenta, es tracta de relativitzar-les depenent del context en què ens trobem. Hi ha governs que opten per la preservació de les botigues de tota la vida, ajudant a tirar endavant el negoci a través de les subvencions. Polítiques d’aquest tipus enfortiran el negoci tradicional i augmentaran la cohesió del municipi. Amb això no dic que sigui la millor opció, sinó que és fàcil adonar-nos que una potenciació del comerç tradicional, fa que hi hagi més lligams entre la societat i els comerços. Aquest serà un lloc on segurament les associacions de comerciants tinguin un pes rellevant, hi hagi un tracte proper amb els clients i es disposi d’un centre comercial a la ciutat, ben estructurat i cohesionat.

D’altra banda, els governs més liberals creuen que el mercat es regula per si sol i, per tant, no és necessària l’ajuda a les botigues. La filosofia és la següent: si una botiga ven un producte que no té èxit i la gent no el va a comprar, el comerciant tancarà i anirà a obrir-ne una altra amb productes que tinguin sortida al mercat.

Així doncs, un govern intervencionista, procurarà que els comerços tradicionals no tanquin, mentre que els governs neoliberals, no ajudaran aquests negocis amb l’argumentació de que el mercat es regula i gestiona per ell mateix. Però tot això mai és tan estricte, de fet, en la varietat està el gust i aquesta hauria de ser la clau per tots els governs. No es pot dur a terme una política totalment intervencionista, ni totalment neoliberal. Hi haurà ciutats que necessitin més d’una que de l’altra, o els convé fer una combinació de les dues a la vegada.

Tal com podem deduir pel que anteriorment he comentat, la importància dels grans centres comercials d’avui en dia, la compra impulsiva i de tendència consumista que impera avui en dia en moltes ciutats, ve de la mà d’una política de caire molt neoliberal. Un govern no subvencionarà a una botiga Zara, però sí que potser ho farà a petits empresaris que volen emprendre la gran aventura d’obrir un negoci de barri.

En definitiva, podem dir que els dos tipus de política poden donar-se més o menys a l’hora, ja que es pot tenir combinació de grans cadenes de comerços o franquícies amb els petits negocis familiars que se’ls concedeix subvencions per potenciar-los.

dijous, 26 de novembre del 2009

Consumisme com a remei i enfermetat


El consumisme que portem a la sang, i de fet no se’n sabem desprendre, neix a arrel de totes les franquícies i els centres comercials, que ofereixen bons preus i comoditat a l’hora de comprar. Si aquests bons preus no estiguessin a l’abast de la població, segurament tindríem el consum com algun fet passatger, que no se sol repetir, a menys que no ho necessitem.

Per tant, avui el comerç, quant a activitat econòmica es refereix, forma part de la nostra vida quotidiana a través dels seus llocs d’intercanvi. Si comprar és un acte públic i aquesta acció està present a la vida de totes les persones, els establiments comercials són elements fonamentals per a comprendre la vida quotidiana.

El comerç tradicional, el que aporten els petits comerciants que es troben a les poblacions, ofereixen uns productes que es compen per necessitat. A les grans ciutats això ha canviat, comprar ja no és sempre necessari, sinó que és una activitat social que podem anomenar consumisme. Com que som éssers consumidors i a la vegada també socials, els grans magatzems es converteixen en la gran atracció d’un dissabte a la tarda, ja que ens ofereixen les dues vessants.

Així doncs, als petits establiments els és necessari destacar aquest valor afegit que proporcionen: el tracte amb el client, proximitat i un servei de qualitat més valorable que el preu. Respecte als comerços de les grans superfícies no tenen res a veure. Característiques diferents, per públics totalment oposats (en la majoria dels casos).

La difusió del consum i de les noves formes comercials que comporta i anem comentant, expliquen la fragmentació del territori que se sol produir a les ciutats. Amb això vull dir que en una ciutat on hi hagi un gran centre comercial, de ben segur que l’activitat dels habitants i el trànsit, es concentrarà molt més en el lloc on hi hagi els grans magatzems. Com que gran part de la societat és consumista, tothom es troba en els mateixos llocs, per tant, hi ha aglomeracions. Tot aquest agrupament de persones va disminuint de forma progressiva, a mesura que ens allunyem del centre comercial.

Totes aquestes aglomeracions, moltes persones les odien, i encara no entenc per què... Se suposa que si són consumistes ja saben el que es trobaran en un centre comercial oi? Sol ser una activitat que fem acompanyats de gent, perquè és tota la societat així, no una petita part. Doncs bé, el consumisme tan odiat per alguns (perquè s’estressen en uns grans magatzems) i tan estimat per d’altres (perquè tot se soluciona comprant), sol ser el nucli de molts mals de cap.

Les persones adquireixen uns productes, molts d’ells superflus. També s’incrementen les hipoteques, perquè moltes vegades el sou no ens arriba per tot i, per tant, existeix una clara precarietat laboral. Però com que els ingressos de molta gent que es considera consumista disminueixen, però el seu cistell de compra no para de sumar grans quantitats d’euros, moltes famílies s’endeuten. Aquest és un resum molt breu del que avui en dia serien les conseqüències negatives del consumisme. Però penso que no he exagerat, diria que és així....

El més irònic de tot, és que malgrat aquests efectes que he explicat, ens creiem ser lliures si consumim i critiquem tot aquell que no ho fa. I com que voldríem sempre comprar comprar i comprar, perquè sempre volem més del que tenim, som infeliços. Però clar, la infelicitat només es cura amb el consumisme. Per tant... segur que ho heu encertat! Ens caldrà comprar!

En definitiva, un peix que es mossega la cua, i no para de donar voltes, rodar com un cicle, el cicle imparable del consum.

dimecres, 25 de novembre del 2009

La liquiditat de la vida actual


Actualment vivim en una societat on tot el que ens envolta, fins i tot les postres relacions, semblen compostes de líquid. D’un líquid que fa canviar tot l’entorn per allà on passa. Això que dic que pot sonar molt estrany, és l’anomenada modernitat líquida segons el sociòleg Zygmunt Bauman.

Aquesta modernitat líquida, on tot és canviant i incert, també té a veure amb l’evolució comercial tractada en aquest bloc. Les relacions d’avui en dia, es mesuren en termes de cost i benefici, de liquiditat, si pensem en el sentit financer.

Fa uns anys, els aturats formaven part d’una reserva de treball activa que guardava a la rereguarda del món laboral alguna oportunitat. Ara, en canvi, es parla d’excedents, és a dir, que la gent és supèrflua i innecessària, perquè a menys treballadors, millor funciona l’economia. És el que passa actualment a les grans superfícies, no es necessiten una gran quantitat de treballadors proporcional a la quantitat de metres quadrats de negoci, sinó només uns quants. Els justos per poder, tan sols, cobrar als clients allò que es vulguin comprar. En canvi, ben sabut és, que en un comerç tradicional els venedors han de ser-hi a la força. I si aquest comerç de barri és una mica gran, cal més d’un venedor. Com vam parlar, el rol d’un dependent en un gran magatzem, no té res a veure amb un d’un petit comerç. El del petit comerç sempre caldrà que estigui més per la clientela, que l’aconselli, que li doni conversa i que finalment cobri.

Per tant, una de les característiques del comerç petit és la seva capacitat per atendre els clients, i això vol dir que els venedors són necessaris per complir amb el seu rol. Això seria més propi de l’anomenada modernitat sòlida.

La modernitat líquida, o també podríem dir actual en les societats avançades, contempla un temps ple d’incerteses. Avui en dia no sabem res segur, volem ser lliures i encara ara no sabem com fer-ho, perquè tot és canviant i inestable. Per tant la nostra vida és un seguit de successos amb els quals hem d’anar improvisant, tot és nou, no perdura res i ens hem d’anar adaptant al que ens vingui de nou. Això li passa a Cipriano Algor, quan veu que ha de reformular el seu negoci, l’ha de reinventar, perquè l’antic ja ha passat, ja s’ha mort, necessita un canvi i, per això, fa figuretes de terrissa. Però el problema no és fabricar una cosa o una altra, sinó que la terrissa ja no serveix com a material per utilitzar a les llars. Hi ha plàstics i ceràmiques més econòmiques que superen a la terrissa.

Potser per aquesta necessitat d’improvisació cal estar preparats per tot. De fet, avui en dia demanen a les diferents feines uns perfils polivalents, perquè mai se sap què pot passar durant el nostre treball i si ens haurem d’adaptar a nous rols de feina.

Fa uns anys la gent es casava i sabia que era per sempre. Passessin mals o bons moments durant la relació, el resultat sempre acabava sent el mateix: la relació matrimonial només es trencava quan un dels dos moria. El trencament de la relació només era a causa de la mort d’algun dels dos membres.

Fins i tot, avui en dia és un miracle si et fan un contracte indefinit en una empresa. Estem acostumats a treballar ara en un lloc i demà en un altre... a tenir un mòbil avui i canviar-lo per punts demà. Tot està pensat perquè no duri, com és el cas de la moda, com ja vaig comentar. La modernitat líquida és canvi, vol dir ser poc perdurable, l’únic que volem que duri és la nostra imatge, tots els aspectes relacionats amb l’estètica. Una vegada més, la imatge s’imposa en aquesta societat de consum.

dimarts, 24 de novembre del 2009

El cotxe com a eina per comprar

El transport també s’ha vist afectat pels canvis en el comerç. Avui en dia és molt més necessari tenir un mitjà de transport que abans. L’augment dels grans magatzems que es troben a la perifèria de les ciutats, han fet que les famílies necessitin disposar d’un cotxe al seu abast. Poques són les persones que van a comprar a les afores de les ciutats amb transport públic.

La comoditat que ens ofereix el cotxe a l’hora de carregar al maleter tot el que comprem no és la mateixa que la d’un transport públic, on hem de compartir l’espai amb altres persones. Un cotxe que conduïm nosaltres mateixos ens permet aparcar a prop del centre comercial on anem a comprar, ja que tots ells estan equipats d’aparcaments, habitualment gratuïts. És més, no cal dependre de cap tipus d’horari perquè podem anar-hi, carregar el cotxe i tornar cap a casa quan més ens convé.

De fet, amb el llibre de Saramago descobrim que fins i tot el Cipriano necessita la seva furgoneta per a carregar el que ell fabrica. Necessita desplaçar-se cap al centre, per tenir uns beneficis. Res millor que el transport privat per fer-ho, i així no dependre ni de ningú, ni d’horaris.

El fet que es necessiti un cotxe per anar a comprar, fa incrementar la despesa amb gasolina, però igualment, molta gent la veu amortitzada gràcies als preus tan ajustats dels grans magatzems.

Sincerament, penso que la urgència amb què avui la majoria dels joves es treuen el carnet de conduir és perquè saben que en algun moment el necessitaran segur. Avui en dia la societat es mou molt més. Habitualment on vivim forma part del nostre lloc de dormitori, ja que són moltes les persones que es desplacen per anar a treballar, per gaudir de l’oci, o fins i tot per “desconnectar” uns dies de la feina. Avui en dia, el transport és una necessitat, o millor dit, s’ha convertit en una necessitat. I si no ho és, ens fan veure que sí, que és necessari tenir un cotxe. Això implica consumir encara més. Un cotxe és una despesa prou important, potser la primera més important que fem en ordre cronològic durant la nostra vida. I a tot això si afegeix una assegurança, la benzina, reparacions, revisions, etc.

Però no sempre anem amb el cotxe a totes bandes, ja que quan el deixem aparcat vol dir que o bé estem a casa, o bé treballem a prop d’on vivim, o també estem comprant a la vora. Penso que la majoria de persones que viuen en un poble mitjà, o en una ciutat, compren en grans superfícies. Però no ens enganyem, alguna vegada a la setmana també consumim en algunes de les botiguetes més tradicionals d’allà on vivim. Les botigues petites tenen avantatges, ja que són còmodes perquè estan a prop, no tenim despeses per desplaçar-nos, és un tipus de comerç més humà que reanima les relacions entre veïns i s’acomoda millor dintre del teixit urbà.

Per tant, el més habitual és que es faci un ús combinat d’aquests dos tipus de negocis. Per una banda, les compres setmanals es fan en grans superfícies, on s’aprofita també per gaudir de l’oci i les compres més urgents es duen a terme als comerços tradicionals.

La proximitat amb els consumidors i la qualitat del servei prestat, són característiques diferenciadores del comerç tradicional. Són els punts forts d’aquests petits comerços.

dijous, 19 de novembre del 2009

El tracte familiar


La relació més humana que s’estableix entre el client i el botiguer ja l’he explicat a l’anterior actualització d’aquest bloc. Però igualment, m’agradaria incidir més en aquest tipus de relació, però ara fixant-nos amb els aspectes referents a la familiaritat.

Doncs bé, aquesta familiaritat en el servei que aporten les botigues de barri, el qual es tradueix amb una relació més humana i personal, aporta molta riquesa als barris, ja que un nombre elevat de petits empresaris, contribueix al desenvolupament dels pobles i creen un important nombre de llocs de treball.

Precisament però, si els comerços aporten aquest tracte de familiaritat és, en part, perquè la majoria d’ells estan regentats per una família, o un matrimoni, etc. De fet, els comerços tradicionals tenen aquesta característica pròpia. Millor dit, els tradicionals de tota la vida, d’un poble més o menys petit, solen ser regentats pel pare, o per la mare de la família, els quals moltes vegades viuen a la mateixa casa. Així d’aquesta manera, tenen a la planta baixa un comerç i al pis de dalt la seva llar.

Això s’allunya moltíssim del que seria la planificació d’un comerç no familiar, o d’un comerç que es troba en un gran magatzem, ja que la comptabilitat, la planificació de les compres que han de fer als majoristes i les vendes o el control de stocks sol passar gairebé desapercebut en un comerç petit.

A més de l’organització de vendes, un comerç familiar té molta relació amb els clients que venen a la botiga, que també solen ser famílies senceres. Amb això vull dir, que en un comerç petit d’un poble, anirà el fill a buscar el pa, el pare a comprar les begudes (o la mercaderia que sol pesar més), la mare a buscar tots els aliments per fer el dinar i el més petit a buscar caramels. Cada membre de la família sol tenir contacte amb la botiga, perquè és un comerç proper, que està a l’abast de tothom, on et coneixen i, a més, no cal disposar d’un cotxe per anar a comprar.

Però, què passa amb els comerços que es troben dins d’un gran magatzem? Començaré dient que la immediatesa amb la qual es compra en un poble, no és la mateixa que en un centre comercial als afores de les grans ciutats. No tenim opció d’anar a comprar el pa cada matí, recent tret del forn, encara cruixent i ben embolicat perquè no hi entri la humitat però tampoc es quedi sec. Això no existeix. El que sí existeix, és una compra cada 15 dies o cada setmana. I no sempre hi acudeix tota la família, ja que haver d’agafar el cotxe vol dir disposar de més temps per traslladar-te i saber que allà no hi pots anar quan vulguis i cada dia. Això implica una planificació del què s’ha de comprar, una llista de compra on no hi falti de res. I si tenim aquesta “eina” bàsica (n’hi dic eina perquè és imprescindible en grans compres) no cal que tothom de la família hagi d’anar-hi. Moltes vegades, els fills no venen, ja que amb un lloc tan gran i amb tantes coses a l’abast del consumidor, correm el perill que tot ho vulgui comprar i emportar-s’ho, a més de comprar amb més lentitud perquè, com ja sabem, un nen petit sempre requereix més atenció cap a ell.

Per tant, avui en dia les compres es fan a un lloc gens familiar pel seu tracte, ni tampoc per les persones que ofereixen la mercaderia. Són empleats a sou, no són una família que visqui del que ven o fins i tot del que fabrica. I, a la vegada, els clients d’un centre comercial no són directament els nens, ni els més joves de la casa, ja que només hi solen anar els pares, els que “porten l’economia” de la família. Amb això vull donar a entendre que un nen petit li donarem un euro perquè vagi a comprar el pa a la botiga de la plaça, però no li donarem diners perquè vagi a comprar en un centre comercial sol. La companyia que es té per anar a fer la compra ha canviat i, per tant, la relació entre els membres de la família també. En un poble potser es conserva més el tracte amb la família, mentre que en un entorn més urbà els més petits comencen a ser més independents.