La política omnipresent

Sempre es diu que la política està a totes bandes. Com si fos omnipresent en tot el que fem durant la nostra vida. Moltes vegades, la política té una gran connotació negativa, potser perquè tenim els polítics que ens mereixem. A tall d’exemple, hi pot haver polítics corruptes, i de ben segur que part de la societat també ho és en certes coses. Mai en el mateix nivell, com ja es d’esperar, però de ben segur que ells ens reflecteixen a nosaltres. I no parlo per tothom, sinó que intento generalitzar.

Aquesta petita introducció, que m’ha servit per donar a entendre que la política està present en tot, començaré a endinsar-me en allò que interessa: com la política pot afectar més o menys al comerç.

En aquest cas, podem afirmar que hi ha dos tipus de polítiques que poden afectar als comerços. No en tenim una de bona, ni una de dolenta, es tracta de relativitzar-les depenent del context en què ens trobem. Hi ha governs que opten per la preservació de les botigues de tota la vida, ajudant a tirar endavant el negoci a través de les subvencions. Polítiques d’aquest tipus enfortiran el negoci tradicional i augmentaran la cohesió del municipi. Amb això no dic que sigui la millor opció, sinó que és fàcil adonar-nos que una potenciació del comerç tradicional, fa que hi hagi més lligams entre la societat i els comerços. Aquest serà un lloc on segurament les associacions de comerciants tinguin un pes rellevant, hi hagi un tracte proper amb els clients i es disposi d’un centre comercial a la ciutat, ben estructurat i cohesionat.

D’altra banda, els governs més liberals creuen que el mercat es regula per si sol i, per tant, no és necessària l’ajuda a les botigues. La filosofia és la següent: si una botiga ven un producte que no té èxit i la gent no el va a comprar, el comerciant tancarà i anirà a obrir-ne una altra amb productes que tinguin sortida al mercat.

Així doncs, un govern intervencionista, procurarà que els comerços tradicionals no tanquin, mentre que els governs neoliberals, no ajudaran aquests negocis amb l’argumentació de que el mercat es regula i gestiona per ell mateix. Però tot això mai és tan estricte, de fet, en la varietat està el gust i aquesta hauria de ser la clau per tots els governs. No es pot dur a terme una política totalment intervencionista, ni totalment neoliberal. Hi haurà ciutats que necessitin més d’una que de l’altra, o els convé fer una combinació de les dues a la vegada.

Tal com podem deduir pel que anteriorment he comentat, la importància dels grans centres comercials d’avui en dia, la compra impulsiva i de tendència consumista que impera avui en dia en moltes ciutats, ve de la mà d’una política de caire molt neoliberal. Un govern no subvencionarà a una botiga Zara, però sí que potser ho farà a petits empresaris que volen emprendre la gran aventura d’obrir un negoci de barri.

En definitiva, podem dir que els dos tipus de política poden donar-se més o menys a l’hora, ja que es pot tenir combinació de grans cadenes de comerços o franquícies amb els petits negocis familiars que se’ls concedeix subvencions per potenciar-los.

Consumisme com a remei i enfermetat

El consumisme que portem a la sang, i de fet no se’n sabem desprendre, neix a arrel de totes les franquícies i els centres comercials, que ofereixen bons preus i comoditat a l’hora de comprar. Si aquests bons preus no estiguessin a l’abast de la població, segurament tindríem el consum com algun fet passatger, que no se sol repetir, a menys que no ho necessitem.

Per tant, avui el comerç, quant a activitat econòmica es refereix, forma part de la nostra vida quotidiana a través dels seus llocs d’intercanvi. Si comprar és un acte públic i aquesta acció està present a la vida de totes les persones, els establiments comercials són elements fonamentals per a comprendre la vida quotidiana.

El comerç tradicional, el que aporten els petits comerciants que es troben a les poblacions, ofereixen uns productes que es compen per necessitat. A les grans ciutats això ha canviat, comprar ja no és sempre necessari, sinó que és una activitat social que podem anomenar consumisme. Com que som éssers consumidors i a la vegada també socials, els grans magatzems es converteixen en la gran atracció d’un dissabte a la tarda, ja que ens ofereixen les dues vessants.

Així doncs, als petits establiments els és necessari destacar aquest valor afegit que proporcionen: el tracte amb el client, proximitat i un servei de qualitat més valorable que el preu. Respecte als comerços de les grans superfícies no tenen res a veure. Característiques diferents, per públics totalment oposats (en la majoria dels casos).

La difusió del consum i de les noves formes comercials que comporta i anem comentant, expliquen la fragmentació del territori que se sol produir a les ciutats. Amb això vull dir que en una ciutat on hi hagi un gran centre comercial, de ben segur que l’activitat dels habitants i el trànsit, es concentrarà molt més en el lloc on hi hagi els grans magatzems. Com que gran part de la societat és consumista, tothom es troba en els mateixos llocs, per tant, hi ha aglomeracions. Tot aquest agrupament de persones va disminuint de forma progressiva, a mesura que ens allunyem del centre comercial.

Totes aquestes aglomeracions, moltes persones les odien, i encara no entenc per què... Se suposa que si són consumistes ja saben el que es trobaran en un centre comercial oi? Sol ser una activitat que fem acompanyats de gent, perquè és tota la societat així, no una petita part. Doncs bé, el consumisme tan odiat per alguns (perquè s’estressen en uns grans magatzems) i tan estimat per d’altres (perquè tot se soluciona comprant), sol ser el nucli de molts mals de cap.

Les persones adquireixen uns productes, molts d’ells superflus. També s’incrementen les hipoteques, perquè moltes vegades el sou no ens arriba per tot i, per tant, existeix una clara precarietat laboral. Però com que els ingressos de molta gent que es considera consumista disminueixen, però el seu cistell de compra no para de sumar grans quantitats d’euros, moltes famílies s’endeuten. Aquest és un resum molt breu del que avui en dia serien les conseqüències negatives del consumisme. Però penso que no he exagerat, diria que és així....

El més irònic de tot, és que malgrat aquests efectes que he explicat, ens creiem ser lliures si consumim i critiquem tot aquell que no ho fa. I com que voldríem sempre comprar comprar i comprar, perquè sempre volem més del que tenim, som infeliços. Però clar, la infelicitat només es cura amb el consumisme. Per tant... segur que ho heu encertat! Ens caldrà comprar!

En definitiva, un peix que es mossega la cua, i no para de donar voltes, rodar com un cicle, el cicle imparable del consum.

La liquiditat de la vida actual

Actualment vivim en una societat on tot el que ens envolta, fins i tot les postres relacions, semblen compostes de líquid. D’un líquid que fa canviar tot l’entorn per allà on passa. Això que dic que pot sonar molt estrany, és l’anomenada modernitat líquida segons el sociòleg Zygmunt Bauman.

Aquesta modernitat líquida, on tot és canviant i incert, també té a veure amb l’evolució comercial tractada en aquest bloc. Les relacions d’avui en dia, es mesuren en termes de cost i benefici, de liquiditat, si pensem en el sentit financer.

Fa uns anys, els aturats formaven part d’una reserva de treball activa que guardava a la rereguarda del món laboral alguna oportunitat. Ara, en canvi, es parla d’excedents, és a dir, que la gent és supèrflua i innecessària, perquè a menys treballadors, millor funciona l’economia. És el que passa actualment a les grans superfícies, no es necessiten una gran quantitat de treballadors proporcional a la quantitat de metres quadrats de negoci, sinó només uns quants. Els justos per poder, tan sols, cobrar als clients allò que es vulguin comprar. En canvi, ben sabut és, que en un comerç tradicional els venedors han de ser-hi a la força. I si aquest comerç de barri és una mica gran, cal més d’un venedor. Com vam parlar, el rol d’un dependent en un gran magatzem, no té res a veure amb un d’un petit comerç. El del petit comerç sempre caldrà que estigui més per la clientela, que l’aconselli, que li doni conversa i que finalment cobri.

Per tant, una de les característiques del comerç petit és la seva capacitat per atendre els clients, i això vol dir que els venedors són necessaris per complir amb el seu rol. Això seria més propi de l’anomenada modernitat sòlida.

La modernitat líquida, o també podríem dir actual en les societats avançades, contempla un temps ple d’incerteses. Avui en dia no sabem res segur, volem ser lliures i encara ara no sabem com fer-ho, perquè tot és canviant i inestable. Per tant la nostra vida és un seguit de successos amb els quals hem d’anar improvisant, tot és nou, no perdura res i ens hem d’anar adaptant al que ens vingui de nou. Això li passa a Cipriano Algor, quan veu que ha de reformular el seu negoci, l’ha de reinventar, perquè l’antic ja ha passat, ja s’ha mort, necessita un canvi i, per això, fa figuretes de terrissa. Però el problema no és fabricar una cosa o una altra, sinó que la terrissa ja no serveix com a material per utilitzar a les llars. Hi ha plàstics i ceràmiques més econòmiques que superen a la terrissa.

Potser per aquesta necessitat d’improvisació cal estar preparats per tot. De fet, avui en dia demanen a les diferents feines uns perfils polivalents, perquè mai se sap què pot passar durant el nostre treball i si ens haurem d’adaptar a nous rols de feina.

Fa uns anys la gent es casava i sabia que era per sempre. Passessin mals o bons moments durant la relació, el resultat sempre acabava sent el mateix: la relació matrimonial només es trencava quan un dels dos moria. El trencament de la relació només era a causa de la mort d’algun dels dos membres.

Fins i tot, avui en dia és un miracle si et fan un contracte indefinit en una empresa. Estem acostumats a treballar ara en un lloc i demà en un altre... a tenir un mòbil avui i canviar-lo per punts demà. Tot està pensat perquè no duri, com és el cas de la moda, com ja vaig comentar. La modernitat líquida és canvi, vol dir ser poc perdurable, l’únic que volem que duri és la nostra imatge, tots els aspectes relacionats amb l’estètica. Una vegada més, la imatge s’imposa en aquesta societat de consum.

El cotxe com a eina per comprar

El transport també s’ha vist afectat pels canvis en el comerç. Avui en dia és molt més necessari tenir un mitjà de transport que abans. L’augment dels grans magatzems que es troben a la perifèria de les ciutats, han fet que les famílies necessitin disposar d’un cotxe al seu abast. Poques són les persones que van a comprar a les afores de les ciutats amb transport públic.

La comoditat que ens ofereix el cotxe a l’hora de carregar al maleter tot el que comprem no és la mateixa que la d’un transport públic, on hem de compartir l’espai amb altres persones. Un cotxe que conduïm nosaltres mateixos ens permet aparcar a prop del centre comercial on anem a comprar, ja que tots ells estan equipats d’aparcaments, habitualment gratuïts. És més, no cal dependre de cap tipus d’horari perquè podem anar-hi, carregar el cotxe i tornar cap a casa quan més ens convé.

De fet, amb el llibre de Saramago descobrim que fins i tot el Cipriano necessita la seva furgoneta per a carregar el que ell fabrica. Necessita desplaçar-se cap al centre, per tenir uns beneficis. Res millor que el transport privat per fer-ho, i així no dependre ni de ningú, ni d’horaris.

El fet que es necessiti un cotxe per anar a comprar, fa incrementar la despesa amb gasolina, però igualment, molta gent la veu amortitzada gràcies als preus tan ajustats dels grans magatzems.

Sincerament, penso que la urgència amb què avui la majoria dels joves es treuen el carnet de conduir és perquè saben que en algun moment el necessitaran segur. Avui en dia la societat es mou molt més. Habitualment on vivim forma part del nostre lloc de dormitori, ja que són moltes les persones que es desplacen per anar a treballar, per gaudir de l’oci, o fins i tot per “desconnectar” uns dies de la feina. Avui en dia, el transport és una necessitat, o millor dit, s’ha convertit en una necessitat. I si no ho és, ens fan veure que sí, que és necessari tenir un cotxe. Això implica consumir encara més. Un cotxe és una despesa prou important, potser la primera més important que fem en ordre cronològic durant la nostra vida. I a tot això si afegeix una assegurança, la benzina, reparacions, revisions, etc.

Però no sempre anem amb el cotxe a totes bandes, ja que quan el deixem aparcat vol dir que o bé estem a casa, o bé treballem a prop d’on vivim, o també estem comprant a la vora. Penso que la majoria de persones que viuen en un poble mitjà, o en una ciutat, compren en grans superfícies. Però no ens enganyem, alguna vegada a la setmana també consumim en algunes de les botiguetes més tradicionals d’allà on vivim. Les botigues petites tenen avantatges, ja que són còmodes perquè estan a prop, no tenim despeses per desplaçar-nos, és un tipus de comerç més humà que reanima les relacions entre veïns i s’acomoda millor dintre del teixit urbà.

Per tant, el més habitual és que es faci un ús combinat d’aquests dos tipus de negocis. Per una banda, les compres setmanals es fan en grans superfícies, on s’aprofita també per gaudir de l’oci i les compres més urgents es duen a terme als comerços tradicionals.

La proximitat amb els consumidors i la qualitat del servei prestat, són característiques diferenciadores del comerç tradicional. Són els punts forts d’aquests petits comerços.

El tracte familiar

La relació més humana que s’estableix entre el client i el botiguer ja l’he explicat a l’anterior actualització d’aquest bloc. Però igualment, m’agradaria incidir més en aquest tipus de relació, però ara fixant-nos amb els aspectes referents a la familiaritat.

Doncs bé, aquesta familiaritat en el servei que aporten les botigues de barri, el qual es tradueix amb una relació més humana i personal, aporta molta riquesa als barris, ja que un nombre elevat de petits empresaris, contribueix al desenvolupament dels pobles i creen un important nombre de llocs de treball.

Precisament però, si els comerços aporten aquest tracte de familiaritat és, en part, perquè la majoria d’ells estan regentats per una família, o un matrimoni, etc. De fet, els comerços tradicionals tenen aquesta característica pròpia. Millor dit, els tradicionals de tota la vida, d’un poble més o menys petit, solen ser regentats pel pare, o per la mare de la família, els quals moltes vegades viuen a la mateixa casa. Així d’aquesta manera, tenen a la planta baixa un comerç i al pis de dalt la seva llar.

Això s’allunya moltíssim del que seria la planificació d’un comerç no familiar, o d’un comerç que es troba en un gran magatzem, ja que la comptabilitat, la planificació de les compres que han de fer als majoristes i les vendes o el control de stocks sol passar gairebé desapercebut en un comerç petit.

A més de l’organització de vendes, un comerç familiar té molta relació amb els clients que venen a la botiga, que també solen ser famílies senceres. Amb això vull dir, que en un comerç petit d’un poble, anirà el fill a buscar el pa, el pare a comprar les begudes (o la mercaderia que sol pesar més), la mare a buscar tots els aliments per fer el dinar i el més petit a buscar caramels. Cada membre de la família sol tenir contacte amb la botiga, perquè és un comerç proper, que està a l’abast de tothom, on et coneixen i, a més, no cal disposar d’un cotxe per anar a comprar.

Però, què passa amb els comerços que es troben dins d’un gran magatzem? Començaré dient que la immediatesa amb la qual es compra en un poble, no és la mateixa que en un centre comercial als afores de les grans ciutats. No tenim opció d’anar a comprar el pa cada matí, recent tret del forn, encara cruixent i ben embolicat perquè no hi entri la humitat però tampoc es quedi sec. Això no existeix. El que sí existeix, és una compra cada 15 dies o cada setmana. I no sempre hi acudeix tota la família, ja que haver d’agafar el cotxe vol dir disposar de més temps per traslladar-te i saber que allà no hi pots anar quan vulguis i cada dia. Això implica una planificació del què s’ha de comprar, una llista de compra on no hi falti de res. I si tenim aquesta “eina” bàsica (n’hi dic eina perquè és imprescindible en grans compres) no cal que tothom de la família hagi d’anar-hi. Moltes vegades, els fills no venen, ja que amb un lloc tan gran i amb tantes coses a l’abast del consumidor, correm el perill que tot ho vulgui comprar i emportar-s’ho, a més de comprar amb més lentitud perquè, com ja sabem, un nen petit sempre requereix més atenció cap a ell.

Per tant, avui en dia les compres es fan a un lloc gens familiar pel seu tracte, ni tampoc per les persones que ofereixen la mercaderia. Són empleats a sou, no són una família que visqui del que ven o fins i tot del que fabrica. I, a la vegada, els clients d’un centre comercial no són directament els nens, ni els més joves de la casa, ja que només hi solen anar els pares, els que “porten l’economia” de la família. Amb això vull donar a entendre que un nen petit li donarem un euro perquè vagi a comprar el pa a la botiga de la plaça, però no li donarem diners perquè vagi a comprar en un centre comercial sol. La companyia que es té per anar a fer la compra ha canviat i, per tant, la relació entre els membres de la família també. En un poble potser es conserva més el tracte amb la família, mentre que en un entorn més urbà els més petits comencen a ser més independents.

"Només estic mirant..."

El comercial d’una gran superfície sap atendre més o menys un client, sap cobrar i sap embolicar un paquet per a regalar. Sap fer el més bàsic, allò que el seu cap demana, sap que amb ell ho tindrà assegurat. Però per molt més vàlid que sigui, aquest comercial o dependent estarà desmotivat. Normalment, en la majoria dels casos, se’l paga poc perquè vengui i això condueix a la desmotivació. Poc importa que es guanyi o no el client, el que sí importa és saber cobrar, estar-hi per si el client el necessita (que no sol passar) i anar somrient de tan en tan, perquè els altres no diguin que són antipàtics...

Amb això vull dir que a un dependent d’un gran establiment o de grans superfícies se li demana correcció, simplement això. Aquest fet es tradueix amb una falta de relació entre client i dependent. Gairebé no hi ha conversa, no existeix ni un “hola, vol que l’ajudi?”. Molts joves (i no tan joves) som els que preferim entrar en una botiga però sense que ningú ens “molesti”. Si ho fan, la resposta és “Només estic mirant, gràcies”, per molt que després acabis comprant; i el que pensa el teu cap és “Què pesats són!”.

Les relacions s’estan desfent, hi ha molta més despersonalització i la tendència es ser anònim. I aquest fenomen no només passa en una botiga, sinó en els mitjans de transport: només seiem al costat d’algú si no hi ha més llocs lliures. Preferim viatjar sols, sense que ens donin conversa per tal de capficar-nos en les nostres coses, passar desapercebuts i anar a la nostra. El que avui en dia tothom coneix com “anar a la meva bola”.

Doncs bé, tot això que acabo d’explicar és justament el contrari del que seria un comerç tradicional, on el dependent ha d’aconseguir que el seu client se senti especial per molts factors. Li hauria de transmetre que no és millor comprar en un comerç tradicional perquè sigui simplement petit, sinó que és infinitament millor perquè és selecte. I això porta implícites moltes altres qüestions, com la qualitat del producte, que el client pot comprovar quan el dependent li deixi provar o tocar la mercaderia; l’amistat que sorgeix entre les dues parts i el conseqüent coneixement dels gustos i preferències que té el dependent sobre el seu client.

Evidentment que seran productes més cars, però també seran els que tinguin millor qualitat. I és ben fàcil deduir per què no són tan econòmics; no es tracta que el petit comerciant tingui ganes d’emportar-se molt més benefici que ningú altre, sinó que les quantitats que compra no són equiparables amb les d’una gran superfície. Tot això, juntament amb una gran professionalitat, fa que el dependent d’un comerç tradicional pugui aconsellar millor a la clientela. La seva especialitat és vendre tan sols allò que ofereix, per tant, té grans coneixements de la mercaderia exposada a la botiga.

El pitjor de tot, en aquests moments difícils econòmicament parlant, és que molts dels comerços tradicionals estan desapareixent. És clar que aquest efecte no és causat tan sols per l’actual conjuntura econòmica, però no hi ajuda gens ni mica. Els llocs de treball que deixarà aquest sector és impossible que siguin absorbits per aquest nou model de comerç, ja que les noves fórmules de comercialització estan dissenyades per acaparar poca mà d’obra. D’aquest fenomen en parla aquesta notícia que va aparèixer a “El Mundo” el passat 8 de novembre. Llegir-la fa reflexionar.

A la moda del consum

Avui, encara amb mode introductori, intentaré explicar un dels exemples més rellevants dels canvis en la manera de consumir. Un exemple que de ben segur tothom se’n sent partícep.

La introducció de nous productes en el mercat, l’exigència d’altres serveis, la variació del nivell de riquesa, l’exigència d’uns certs horaris... Molts comerços no s’han adaptat a tots aquests canvis.

I qui ha intentat adaptar-s’hi s’han trobat amb moltes dificultats per aconseguir finançament amb la finalitat de modernitzar les instal•lacions. Això ha produït en molts casos l’endeutament familiar.

Els canvis de moda han fet que a les botigues tradicionals sobri molt de stock, perquè la societat en la que vivim, ja no està acostumada a portar un jersei més d’una temporada seguida. Per això, establiments com Zara o Mango fabriquen una roba de suficient qualitat com perquè duri com a molt una temporada i tingui un preu molt assequible. Tenen clar que viuen en una societat de consum, on les persones necessiten comprar compulsivament i, per tant, anar buidant els seus armaris de manera freqüent. S’ha d’estar a l’última moda. Abans això només era cosa dels rics, ara ho és de tothom. Zara, Mango, Stradivarius, Pull&Bear i un llarg etcètera ho han fet possible.

No només la moda s’ha apuntat al consumisme, sinó molts d’altres sectors, com són els mobles. D’això n’és el rei Ikea. Tot el que s’hi ven és econòmic i té suficient qualitat com per poder moblar tota la casa sencera sense gastar-te una fortuna.

Es veu perfectament amb casos així que el comerç tradicional no pot competir en igualtat de condicions amb les grans superfícies. Només cal veure la quantitat de gent que arriba a entrar en un lloc i a l’altre.

No només la moda de canviar la roba i els mobles cada dos per tres ens fa anar en establiments com els citats, sinó que la disminució del poder de compra de les famílies, el poc temps per comprar com a conseqüència de la forma de vida, han fet que els centres comercials ens siguin més atractius per anar a comprar.

Aquests disposen d’una millor accessibilitat ja que se solen trobar a les perifèries de les ciutats. No cal barallar-nos amb el nucli urbà per comprar, no cal esquivar els vehicles com si fos una cursa d’obstacles, tenim a disposició nostre un cabdell d’establiments aglomerats en un mateix espai, on tot està a l’abast de tothom i on el consumisme és el protagonista de l’acció.

Del petit al gran

Aquest bloc pretén explicar com l’evolució del comerç tradicional al comerç de grans superfícies ha afectat als diversos elements que conformen la sociologia.

De fet, aquest bloc pretén reflectir el temari tractat a classe de Sociologia del consum de la Universitat Rovira i Virgili, adaptat al tipus de treball que he decidit fer, en base a dos llibres: La caverna de José Saramago i El capitalismo funeral de Vicente Verdú.

Començarem definint, primerament, el comerç tradicional. Es defineix aquest com un comerç de mida petita pel seu nombre de punts de venda de què disposa, la xifra d’empleats i la dimensió de l’establiment; disposa d’una tecnologia tradicional, pel seu equipament disponible i la formació del seu personal. La seva forma jurídica és una persona física.

En aquest tipus de comerç, la forma de compra-venda es fa amb una relació intensa entre venedor i client. Aquest últim demana ser assessorat directament pel seu venedor, el qual gestiona molt directament el seu propi negoci.

Tot això és oposat a la idea que tenim actualment del comerç modern. Aquest no té un tracte personal amb el client, disposa habitualment de diversos establiments, empleats i d’una tecnologia innovadora per les seves botigues. De fet, moltes vegades el comerç tradicional s’assimila a un comerç primitiu i antiquat, on el comprador no pot accedir directament a les mercaderies que proporciona el comerciant.

Per tant, és fàcil veure que s’han produït molts canvis entre una i altra forma de comerç. Tots ells, els hem anat patint i assimilant poc a poc, amb la consciència que el peix gran es menja el petit i que el comerç tradicional acabarà desapareixent o si més no, perdent forces. La generació del petit comerç s’està fent gran, i potser algun dia morirà i amb ella, els comerços de tota la vida. Com el Cipriano Algor, quan la seva terrissa ja no es ven i ha de reinventar el seu producte, sense èxit.