Punt i a part

Aquí s'acaba el meu bloc de sociologia, després de la presentació d'aquest bloc durant aquesta tarda-vespre.

Espero que les persones que hagin llegit algun post d'aquest web n'hagin après alguna cosa. De fet, potser més que aprendre, han compartit la meva opinió, o l'han rebutjat totalment. Perquè no era un bloc amb una intenció totalment teòrica, sinó reflexiva.

Crec que de tot aquest bloc n'he extret més "profit" del que jo m'esperava. El fet d'agafar un tema que afectés en el camp de la sociologia des de la perspectiva evolutiva del comerç tradicional, ha fet que reflexionés en cada post, sobre el què havia de dir. M'ha fet pensar en alguns aspectes que mai hi havia reflexionat; per molt que siguin reflexions extretes de manera molt espontània, comporta plantejar-se tots els temes dels quals he volgut parlar. Comporta tenir opinió d'algunes coses que a vegades no són fàcils, o no ens plantegem dia a dia.

I finalment, m'he adonat que la sociologia és la vida. Encara que soni una mica carrincló... no tinc por en dir que la sociologia és tot allò que pensem, que ens influencia, que ens involucra i ens fa actuar. Som nosaltres i tots els factors d'entorn que ens envolten. És una definició molt personal, però crec que així molts m'entendran.

En definitiva, una bona experiència. Si més no diferent, ja que he tingut la possibilitat de fer el treball de la forma que volia, sense cenyir-me a un treball convencional com molts de la universitat són. Aquesta llibertat s'ha agraït, sens dubte.

Acabo aquí i només puc dir gràcies a qui s'ha llegit algun dels meus posts. I gràcies a tothom de la classe que ha escoltat la parrafada, per molt més amena que s'intenti fer, sempre hi ha continguts més densos per explicar.

Fins sempre!

El capitalismo funeral de Vicente Verdú (II)

Continuem amb unes cites del sociòleg Vicente Verdú. Continuem i acabem, ja que aquesta segurament serà l'última actualització de contingut d'aquest bloc de sociologia. Aquesta tarda, juntament amb altres companys, presento el bloc a tota la classe. Així que després de la presentació, podré afegir alguna altra actualització que valori com ha anat la classe d'avui. Per ara, acabo amb les cites més destacades, segons el meu punt de vista, d'El capitalismo funeral, que tots hem llegit per l'assignatura.

“La copia ha fascinado siempre, pero su poder se traduce ahora, espectacularmente, en el absoluto del contagio. Bajo el imperio de la moda, a través de las falsificaciones, los productos saqueados, las reproducciones instantáneas en red, el mundo de la réplica, el espejo (la especulación) y la epidemia han venido a convertirse en sistema de realidad. Una realidad que no terminará de realizarse hasta que la totalidad del espacio sea colonizado por su infinidad de copias fractales.”

La crisi s’ha contagiat. El món tan globalitzat en el qual vivim ens porta aquesta constant còpia de tot. D’una punta a l’altra del món ens arriben les rèpliques de la moda, de les epidèmies (com ara la Grip A) i també la crisi. Una crisi a nivell global que ens afecta personalment a nivell local. Una mena de glocalització és el que podríem definir com un fenomen que constantment ens fa sentir-nos partíceps de tot el món i a l’hora ens afecta de manera molt particular.

“Lo veloz ha dejado de ser igual a lo elegante. La vanguardia del siglo XXI destaca la lentitud como principio de casi todo lo bueno […] Lo primero es proteger, conservar, no estresarse. La crisis ha venido, justamente, a confirmar la tendencia hacia el parar absoluto.”

Un món a l’expectativa de la crisi, pendent de tots els moviments que es produeixin en el terreny econòmic. Aquest és el món en el qual vivim en aquest moment; qui més qui menys conserva la seva feina, però està atent al que pugui passar a la seva empresa: els acomiadaments, els ERO i les retallades de sou. Segons Verdú, un món que està anant a marxa lenta des de ja fa alguns anys, amb tota la filosofia zen, les activitats físiques més pausades i les vacances en un lloc plàcid i silenciós.

“De la economía relacional se deducirá la desaparición del sistema político actual y cundirá una participación en forma de trama humana de una dinámica más eficiente. […] El actual sistema de representación política vale tan poco, es tan ignorante, ineficiente y corrupto como para haberse revelado cómplice, antes y después, de todos los intermediarios improductivos unos, estafadores otros, que han llevado al desempleo, la miseria y la desesperanza de medio mundo sin que todavía acierte a afrontarlo ni aplicarle solución.”

Verdú culpa, en part, el sistema polític actual per no ser eficient i no haver gestionat des d’un bon principi la crisi. Afirma, amb altres paraules, que amb uns polítics així no ens hem d’estranyar de tot el que ha succeït des de fa unes mesos. L’autor apunta a una possible solució, que ja es veu venir actualment. Tot el que fa referència a les xarxes socials, que tramen un teixit d’estructures horitzontals tenen futur a l’hora de construir des de la base un bon sistema polític i econòmic. Internet influirà totalment en això, ja que és a partir d’aquí que un polític ha de saber governar però a l’hora escoltar. El fet de manar des d’una palestra és molt fàcil si no s’atenen les persones i el dia a dia d’un país. Una xarxa que aconsegueixi millorar tots els factors que formen una societat seria l’eina per renovar-se i començar a sortir de la crisi. Evidentment, internet serà l’eina clau del futur en molts aspectes.

El capitalismo funeral de Vicente Verdú (I)

El capitalismo funeral o el que és el mateix, les conseqüències que ens ha portat el gran consumisme desmesurat acompanyat d’una pèrdua de valors, és el llibre que Vicente Verdú ens presenta per analitzar l’actual conjuntura econòmica. Un llibre que analitza les causes i les conseqüències de tot plegat d’una manera planera per tota la població. Al principi ja se’ns avisa que no és un llibre específic per a un públic economista o professionals de la matèria; és un llibre que arriba a tothom, és a dir, els emissors i a l’hora receptors de la crisi. Algunes cites destacades són les següents:

“Frente a las tertulias económicas sin fin, frente a los artículos de miles de analistas financieros, contra los admonitorios discursos sobre los pecados del sistema y sus terribles secuaces, hay que decir que continuar interpretando la Gran Crisis en términos economicistas no es otra cosa que una actitud banal.”

Vicente Verdú afirma que la crisi no tan sols és econòmica. A continuació d’aquesta cita, explica els diversos motius que han portat a la situació actual. Una crisi de valors, cultura, educació i un llarg etcètera, han desembocat a una crisi mundial de la qual notem en gran part els seus efectes a la butxaca. Hi ha molta gent encara, que creu que la crisi només és econòmica i el problema només es troba en la manca de diners.

“Los países de mayor renta gastan hoy sólo un 40% del presupuesto en cosas materiales, desde el coche a los detergentes, desde las salchichas a las corbatas, mientras destinan el 60% restante a algo inmaterial. Compran no ya objetos que pesan y ocupan el espacio, sino experiencias que sólo cuentan en el interior […] atender menos a las últimas novedades fabricadas y más a las ofertas que recrearan la emoción.”

Com bé sabem tots els que estudiem publicitat, la gran majoria de consum se centra en les compres emocionals, en tot allò que fa referència als sentiments i a les emocions. Per alguna cosa el consum d’activitats que “reforcen l’ànima i el benestar” com són el ioga, els spas o el tai-txi, ha incrementat durant els últims temps. La societat busca la intangibilitat, no desitja com abans els béns únicament materials.

[Parlant dels diners] “Con su intervención, los bienes, los servicios, los crímenes o incluso ciertas formas de amor tienen un precio. Los seres humanos someten su dignidad, los países se subordinan y la lealtad, la justicia o la religión sucumben ante su sombra.”

Aquest també crec que és una de les grans causes de l’actual crisi, tot val, tot es paga, i tothom està disposat a pagar-ho (o ho estava). Tot es comercialitza i de tot se’n vol treure profit tothom. Avui en dia, tot el que fa referència a fer alguna cosa a canvi de res no existeix. Tothom és un producte i com a tal, tothom té un preu. Potser sembla exagerat, evidentment estic parlant de majories, però són moltes les persones que a canvi de diners fan el que sigui.

“Todos los vigías, y tanto cuanto mejor situados se encuentran y mejor competencia se les reconoce, se trate de presidentes o de prestigiosos expertos en análisis financiero internacional, son incapaces de ver el fin de esta crisis y también de ofrecer un dictamen de la relación de fuerzas para vencer el mal.”

La por. En algun moment de la nostra vida, tothom l’ha experimentat. I ara encara més. Ningú assegura posant la mà al foc, quan es preveu que la crisi acabi; tothom tem pel seu treball i pels seus últims estalvis. La gran por, també condicionada en gran part pels mitjans de comunicació, no ens la traiem de sobre. Ni el més conegut i prestigiós economista, sap què passarà, com, quan i per què. Passem per un moment insegur.

“Para que una burbuja financiera se forme no basta con el ansia y la astucia del especulador, sino que es indispensable la colaboración entusiasta de mucho público.”

Amb aquestes paraules, Verdú ens fa culpables de la crisi. Poca gent se’n salva i és que era d’esperar que estirar més el braç que la màniga acabés portant unes conseqüències per tothom indesitjades. El problema és que en el moment d’auge econòmic i enmig de la voràgine és complex visualitzar la part negativa. L’especulador és el gran protagonista de la crisi, però darrere d’aquesta figura hi són tots els altres que l’estan recolzant i, fins i tot, en un altre nivell fan el mateix.

La Caverna de José Saramago (II)

“I no va ser fins que ja eren a l’altura de les barraques que en Marçal va dir:

- Pare, m’acaben de comunicar que m’han ascendit, sóc guarda resident del Centre des d’avui. [...] Per a vostè no és una bona notícia.”

En aquest moment el Cipriano Algor pot ser que arribés a maleir el dia que va prometre que aniria al centre quan ascendissin al Marçal. És un moment dur pel protagonista d’aquesta història. Sap que anar-hi vol dir moltes coses que no li acaben de fer el pes: li obliga a deixar en Trobat al poble, viure en un entorn on no s’hi sent a gust, acomiadar-se totalment del fang i del seu forn i també de la Isaura, que per molt que ho amagui, n’està enamorat. A partir d’aquesta cita que anteriorment he escrit, comença la segona etapa d’aquesta novel·la, tot canvia a partir d’aquí, fins i tot el ritme narratiu que sembla accelerar-se.

“Marta: Vols dir que no ens podrem emportar d’aquí les nostres coses.

Marçal: Unes quantes sí, les de decoració de la casa, per exemple, però els mobles no, ni la vaixella, ni la cristalleria, ni la coberteria, ni les estovalles, ni les cortines, ni la roba de llit, al pis ja hi ha tot el que cal.

Cipriano: O sigui que de mudança, mudança, allò que se’n diu mudança, no n’hi haurà –va dir en Cipriano Algor.

Marçal: Es muda la gent, la mudança és aquesta.”

Si la mudança al centre ja era prou costosa per la Marta i el Cipriano, sobretot per aquest últim, és encara pitjor quan el Marçal els comunica que no poden endur-se res, tan sols objecte purament de decoració. Això els acaba de confirmar que no se sentiran mai com a casa seva, el centre no ho posa fàcil per sentir-se còmode i en un ambient càlid. El Marçal, potser ja amb una mentalitat més preparada i acostumada al centre, afirma que només es muden les persones, tot el que les envolta no hi té cabuda.

“Marta: A quina planta és?

Marçal: A la trenta-quatre.

Cipriano: Tan amunt?

Marçal: Encara hi ha catorze plantes més per sobre nostre.

Cipriano: Un ocell que estigui en una gàbia penjada a la finestra s’imaginarà que està en llibertat.

Marçal: Aquestes finestres no es poden obrir.

Cipriano: Per què?

Marçal: Per l’aire condicionat.”

Amb aquesta cita ens adonem de la immensitat que representa el centre i del canvi que pateixen els personatges. El Cipriano, innocent, creu que les finestres podran obrir-se, com on vivia ell abans. En realitat sembla que poc a poc se li vagin tallant les ales al protagonista, dóna la sensació que en algun moment s’ofegarà per la pressió del centre. Va ser en aquest moment quan vaig pensar que en Cipriano no s’adaptaria a les noves condicions.

“La llum trèmula de la llanterna va escombrar a poc a poc la pedra blanca, va fregar lleugerament una roba fosca, va pujar, i el que allà hi havia era un cos humà assegut. Al costat, cobert amb la mateixa roba fosca, cinc cossos més també asseguts, tots erectes com si un punxó de ferro els hagués entrat pel crani i els mantingués clavats a la pedra.”

Definitivament no s’acostuma al centre, i només faltava que a la part subterrània on hi “estan fent obres” en Cipriano vegés representada la seva família incloent-lo a ell, morta a sota terra. Va voler escapar immediatament d’aquelles grutes i de tot el centre per tornar al poble on gaudia de llibertat i vivia sense aparences ni enganys. És en aquests últims paràgrafs de la novel·la que podem observar el símil entre el mite de la caverna de Plató i la situació angoixant que Cipriano Algor hagués viscut al centre.

La Caverna de José Saramago (I)

El Cipriano, la Marta, en Marçal, la Isaura i en Trobat. Personatges que ens han acompanyat al llarg de la novel·la de Saramago. Després de l'anàlisi més o menys extens que he realitzat del comerç tradicional i com ens afecta a la nostra societat, toca el torn de dedicar unes quantes actualitzacions als llibres de classe. He recollit les que crec que són les millors cites, les que marquen un abans i un després durant la narració, les que m'han sobtat i les que són claus per entendre què i com es va desenvolupant la història. Aquí en tenim algunes:

“Marta: No estic segura de res, excepte del fet que no podem continuar aquí quiets, esperant que ens caigui el món a sobre.

Cipriano: Sobre meu ja ha caigut.

M: Tot el que cau sobre seu, cau sobre meu, ajudi’m, i jo l’ajudaré.

C: Després de tant temps fent terrissa, dec haver perdut la mà per modelar.

M: El mateix puc dir jo, però igual que el nostre gos s’ha perdut per acabar sent trobat, com intel·ligentment ha dit la Isaura Estudiosa, també les postres mans perdudes, la seva i la meva, podran saber retrobar-se amb el fang.”

Aquest és un diàleg clau dintre de la novel·la de Saramago. És el moment de reinventar-se, de renovar amb el que Cipriano Algor havia estat fent fins ara a l’obrador. La Marta sempre anima el seu pare, té aquest esperit jove que Cipriano ha anat perdent al llarg dels anys. Té la capacitat d’inventar, crear i cercar noves idees que, encara que no arribin a funcionar, fan somriure al seu pare i li donen una bona dosi d’esperança.

“El guarda intern Marçal Gacho va dir, mig de debò, mig de broma:

Marçal: Ja veig que a partir d’ara desapareixeré de l’escena, espero que no oblideu que existeixo, almenys.

Marta: No has existit mai tant. –Va respondre la Marta”

La feina de la gran quantitat de figures de fang a realitzar tan sols en uns dies, fa amagar en un segon terme l’embaràs de la Marta. Llavors el Marçal s’indigna una mica quan veu que el seu sogre i la seva dona estan enfeinats calculant el nombre de figures que hauran de modelar al dia. Però la Marta té més present que mai el que sent per en Marçal. Després de la resposta d’ella, tothom s’imagina un possible somriure del Marçal, el qual segur que se sent més content en escoltar el que li ha dit.

“Tot i així no deixa de ser ridícul en grau superlatiu aquest tal Cipriano Algor que treu el fetge per la boca baixant la rampa del clot carregant a pes de braços la terrissa no volguda en comptes de limitar-se senzillament a llençar-la des de dalt de qualsevol manera, perquè quedi reduïda a l’acte de bocinalla [...] amb quins miraments deixa a terra les diferents peces de terrissa, com arrenglera les de la mateixa classe les unes al costat de les altres, com les encaixa.”

Com si es tractés de disposar un nen recent nascut dintre del seu bressol, Cipriano Algor col·loca delicadament tota aquella terrissa que ja no vendrà més, la que al centre li han dit que ja no té sortida. Té cura de la terrissa com si fos la seva filla. Per ell suposa molts records i moltes hores de feina i, per tot plegat, encara té l’esperança que si algun dia algú veu tots els plats, gerres i recipients de fang enterrats, pugui fer-ne ús i els pugui aprofitar. Aquí es demostra la importància que té l’ofici per Cipriano Algor.

La part més positiva: Fortaleses i Oportunitats

Continuem amb el DAFO, avui últim dia per exposar què és el millor que ens aporta el comerç tradicional. Les Fortaleses o punts més positius d'aquests petits establiments podrien ser aquests segons la meva opinió:

- Bona relació qualitat/preu

- Proximitat respecte a on es troba la seva clientela

- Atenció personalitzada i bon tracte personal

- Molt bon domini del comerç i coneixement extens de les característiques del producte

- Gran capacitat d'especialització

- Coneixement del client

Una vegada tenim les Fortaleses anomenades, passarem a descriure una mica més detalladament les Oportunitats. Aquestes són les possibles situacions per les quals passarà l'empresa (en aquest cas, el comerç tradicional) si continua millorant les seves Fortaleses i les potencia:

- El consumidor se sentirà satisfet perquè rebrà un tracte personalitzat i no tan massificat com en el cas dels grans magatzems.

- En el cas dels establiments que es dediquen a vendre alimentació, de ben segur que oferiran a la clientela bons productes i de molta qualitat. Possiblement molt més naturals, pel fet de no ser envasats ni congelats. Això influeix bastant directament en la salut del consumidor, el qual sap que està consumint bons productes.

- Si el finançament acompanya (fet que no sol passar) l'agilitat de la gestió en un petit comerç fa que s'adapti d'una forma molt ràpida als canvis. No necessita transmetre als seus venedors què han de canviar, no necessita reformar milers de metres quadrats d'espai comercial. Les dimensions ajuden a adaptar-se més ràpid i millor.

Aquí finalitzo el DAFO. Segur que hi manquen alguns punts, és impossible fer un DAFO molt complet, però sí he intentat plasmar tot allò que és essencial i no ens podem deixar.

A partir d'ara i durant un parell de dies, em dedicaré a fer una valoració dels llibres llegits per la classe de Sociologia. Em basaré amb cites que trobo destacades de cada llibre i en reflexionaré. D'aquesta manera, donaré per acabat aquest bloc d'Evolució del comerç.

Fins a la pròxima!

Continuem amb les Amenaces (DAFO)

Si les debilitats anteriorment descrites ja eren prou pessimistes (però crec que reals) les amenaces tampoc es queden enrere. Per dir-ho d'alguna manera, les amenaces serien tot allò negatiu que pot passar en un futur, si ara no arreglem un problema. És una visió de futur del comerç tradicional que pot arribar a donar-se o no, depenent de si es poden aportar solucions en l'actualitat.

Així doncs, podem fer un llistat de les amenaces en el comerç tradicional que és el següent:

- Manca d'adaptació a les tècniques actuals de gestió empresarial. Això podria donar com a resultat l'endarreriment dels comerços, fet que avui en dia ja patim. L'endarreriment en tota la seva gestió provocaria a curt o a llarg termini, un possible tancament del comerç.

- Dificultats en l'obtenció de finançament per a renovar els establiments. Segons la política del govern municipal d'un indret, es facilitaran més o menys els recursos econòmics destinats als petits establiments. El que està clar és que si no hi ha finançament, els comerços poden quedar antics i mancats de bones infraestructures, necessàries pel bon desenvolupament de les botigues.

- Canvis en els hàbits de compra que fan "buidar" els establiments petits. La societat, en general, opta per comprar en un gran magatzem, on tot està a l'abast, fins i tot l'oci, i on tot és més econòmic. Les diferències de preu s'acaben notant a la butxaca dels clients, i també dels propietaris dels comerços tradicionals, ja que les vendes disminueixen en els comerços més petits. La gran competència els debilita.

Tot el que acabem de dir només té una gran conseqüència: la pèrdua de recursos econòmics dels comerços familiars, i la seva posterior desaparició en la majoria dels casos.

Un panorama força negatiu, però real en molts municipis. Sempre podem pensar en el nucli comercial que té Reus, el qual no té pinta de desaparèixer tan fàcilment. Casos com aquest, donen una toc de positivisme al comerç tradicional.